Encetem l’any en un dels dies més freds. Arribem a Banyeres de Mariola, i l’entorn del riu està cobert de blanc pel glaç. El termòmetre marcava 7 graus baix zero, i decidim fer la ruta al revés de com la teníem prevista, buscant el sol matiner.
Recorrem els enlairats carrers de Banyeres de Mariola buscant la part més alta, vora l’ermita del Sant Crist, i ens endinsem pels primers contraforts de la Serra de Mariola. Malgrat el sol, als racons on encara aquest no ha arribat, el gel ho cobreix tot. Un tram de camí conegut, des d’on trenquem a la dreta descendint a la font de la Malladeta, visitada en altres ocasions, al peu d’una carrasca supervivent al foc. Busquem un replanell acarassolat a la vora del camí per a esmorzar, amb vista a la torreta del Vinalopó i l’allargada ombria de la Font Freda.
Davallem al riu buscant les seues primeres passes. L’assut dels Brulls ja denota la llarga sequera que arrosseguem, trobant-lo totalment eixut, amb els seus roures pènols que fa temps algú va plantar a la vora. I passant pels masos de les Torretes arribem, encara entre molt de glaç, a la font de la Coveta, el punt a partir del qual el Vinalopó sempre porta aigua. Després d’algunes fotos i d’un bosquet d’àlbers trèmols travessem el riu fins a la fàbrica de Blanes, que ha esdevingut un munt de ruïnes. Passem per un perfecte mirador sobre el Toll Blau, l’enrunada fàbrica de borra de Campana, i continuem per camí planer entre bancals d’avellaners, carrasques i algunes casetes.
Com que aquest camí ja el tenim molt vist, busquem un ramal a la dreta que ens porta de nou al riu per la font de l’Ansarí, i ens sorprén un grup de roures, possiblement multicentenaris, que desafien la llei de la gravetat sobre el rierol que forma la font, i que prompte vessa al Vinalopó. Un tram d’anada i tornada, ja que ara continuarem, sempre entre grans roures i avellaners, fins a desembocar a la carretera d’Alcoi, que travessem per a tornar-nos a endinsar per bosc de ribera i veure la modesta font dels Avellaners. El nom d’aquesta font evidencia l’entorn on està enclavada.
Pugem pels masos del Real de Baix i de Dalt, i tornem a baixar al riu. Allí, ocult entre vegetació de xops i salzes, hi ha un preciós assut, que comença a donar mostres d’escassesa d’aigua. Alguns penjolls de gel han resistit tot el matí. Aquest assut desviava l’aigua del riu cap al Molí l’Ombria per una ampla séquia. Però nosaltres creuarem el riu fins a la bassa de les Vegues. D’allí a la dels Teulars, ja a les proximitats del poble, i per un breu tram de carretera completem la ruta.
