Les Rutes del Centre: Cova Santa- Barranc de l’Infern – Vall de Laguar (Marina Alta) 31.5.15

Després d’un llarg desplaçament, vam començar la ruta des de Fleix; el primer tros coincideix amb la famosa ruta dels escalons –o ruta morisca-, fins el barranc de l’Infern. Una vegada en ell, el seguim, en descens, fins aplegar a la presa d’Isbert, feta aprofitant un estret espectacular, encara que mai ha complit la seua missió, ja que després de feta resulta que tenia filtracions i es buidava. Com que està totalment seca, podem aplegar a la paret i, alguns intrèpids hi ascendeixen utilitzant unes cordes i una precària instal·lació. Retornem un tros i fem un mosset en una espectacular balma, amb restes d’haver estat utilitzada des de qui sap quan per l’home.

Seguim remuntant el barranc, deixem enrere el sender pel que hem baixat i observem que, cada vegada més, va tancant-se i esdevenint més i més espectacular… la vegetació està esplendorosa, baladres florits, magraners, nogueroles, … què agraïda és la natura! El barranc és cada vegada més salvatge, grans cudols i clots fan més emocionant i divertida la marxa. Apleguem a una bifurcació de barrancs i seguim cap a la dreta. A uns centenars de metres apleguem per fi a un dels racons més espectaculars del nostre País, la Cova Santa, un laberint de balmes, forats, tolls, … amb unes parets altíssimes que es tanquen irregularment i que ens fan emmudir davant de la bellesa del conjunt. Hem d’utilitzar cordes i claus amb que han equipat alguns passos per avançar. Impressionant! No és un lloc al que s’accedisca fàcilment, per fortuna, però que no deixa a ningú indiferent, al contrari.

Retornem un fragment de barranc avall, fins aplegar a una senda que s’enfila amunt, entre antics i diminuts bancals –la faena que es va fer en el seu moment per anar guanyant terres de cultiu és immensa-. Escarpats cingles ens barren el pas i hem d’anar remuntant a poc a poc, fins empalmar amb l’últim tros de la circular ruta dels escalons. La bellesa dels paratges i l’hora d’eixida ens ha dut a unes hores en què no és aconsellable caminar; això i una llarga pujada fa que l’últim tram de la marxa resulte pesada, molt pesada per a alguns. Afortunadament al restaurant van ser comprensius i un bon dinar va fer oblidar l’esforç fet, que no la bellesa contemplada. Unes caixes de cireres acabades de collir ens van acompanyar cap a casa. Un diumenge supercomplet!