Xarrada de Jorge Payà Sellés sobre l’ús de l’aigua del riu i els conflictes amb Alacant.
Divendres 12 vam tindre una oportunitat magnífica per intentar conèixer i comprendre millor allò que alguns sabíem superficialment i que la majoria desconeixia: la problemàtica que ha hagut al llarg dels segles per l’ús d’un bé tan preciat com escàs, l’aigua del riu Verd (Montnegre, Sec, de Castalla, segons el lloc i el moment).
El professor Jorge Payà es remuntà al segle XIII, quan el nostre Jaume I aplegà a aquestes terres i, poc després, Alfonso X de Castella conquerí les terres del sud de la línia Biar-Busot, donant-los el dret d’ús de l’aigua per a l’horta –de quina aigua?-, aquest és el problema, i ací és on s’han agafat al llarg de la història els defensors d’aquest dret, front a les reclamacions dels habitants de la Foia, on naixia l’aigua –Onil, Favanella, Castalla, Cabanyes, Sarganella, Tibi- i que volien utilitzar les aigües que brollaven al seu territori per regar, beure, ramats, moure molins, amerar l’espart… Algú s’imagina que un rei done el dret d’ús d’un aigua que no està en el seu regne? Perquè aleshores, com durant molts segles, Castella i València han estat nacions diferents… No és creïble, més quan a Jaume I li interessava que els diversos pobladors que venien a aquestes terres tingueren unes bones condicions per habitar-les i fer-les productives, sent l’aigua el factor determinant per prosperar un poblament.
En ser Alacant més poderosa que els pobles de la Foia i tenint clara la riquesa que generava l’Horta d’Alacant, històricament han hagut multitud de pleits entre els habitants de Castalla, Onil i Tibi –o els successius senyors- front als regants de l’Horta d’Alacant: Mutxamel, St. Joan, El Palamó, Alacant-, passant ocasionalment a les accions directes: construcció d’assuts i séquies per iniciativa pròpia, destrucció posterior, repressió… eixint-se’n amb la seua, la majoria de les vegades, els usuaris del sud. Laudos -1397-, concòrdies -1475-, sentències -1550-, informes -1655-, autos -1725- proven aquesta conflictivitat.
Vam tindre notícia també de l’existència del Convent de St. Sebastià, de religiosos mínims, situat vora els ameradors d’espart, material que es veu que tenia la seua importància també i que proporcionava molts jornals
Resumint, divendres vam tindre una visió nova d’una part de la nostra història i de què mai es van conformar els habitants d’estes terres amb unes normes injustes que limitaven descaradament el seu desenvolupament. L’aigua és del lloc on naix, i si hi ha sobrants, s’aplega a acords que beneficien totes les parts.
Sempre l’aigua… Vos sona actual, la conclusió?
Més prompte que tard, estarà penjada la conferència al nostre web; seria interessant que l’escoltàreu.
