Mantenir viva la flama: Enric Valor i el llegat de L’Aiguadolç

Text per a la presentació de L’Aiguadolç, Núm. 54 (Castalla, 30 de gener de 2026), escrit per Carles Durà-Amado.

Bona vesprada a totes i a tots.

És una alegria, i quasi diria que un goig íntim —d’aquells que recorden una estona al recer d’un
bon rondallaire— donar-vos la benvinguda a l’acte de presentació del número 54 de la revista
L’Aiguadolç, Revista de literatura, editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
amb la col·laboració de l’Ajuntament de Dénia. Benvinguts/des a tots i totes vosaltres, que
doneu sentit a trobades com aquesta.

Vull saludar especialment Antoni Prats i Juli Capilla, directors de publicació; Vicent Brotons,
professor de la Universitat d’Alacant i amic, que ha tingut la cura i la responsabilitat de coordinar
aquest volum; les estudioses que han participat en la revista i que es troben entre nosaltres—
Soraya Bernabeu, Assumpta i Rosa Mira— així com justificar l’absència de la resta de
professorat, per motius d’agendes personals no hi han pogut vindre hui divendres: Tomàs
Llopis, Emili Casanova, Maria Conca, Maria Lluïsa Gea-Valor, Francesc Gisbert, J Raül
Verdú, Francesc Felipe Campillo, Àlvar Peris i Pepa Guardiola. Tots ells ens han aportat un
valuosos articles al voltant de l’obra i la figura del castellut més universal, el l’escriptor i gramàtic
Enric Valor i Vives.

Les revistes literàries: un pilar de la cultura valenciana

La publicació que hui presentem, apareguda a la tardor de 2025, confirma una vegada més que
les revistes literàries són un dels instruments més sòlids per a la difusió, la reflexió i la
normalització de la nostra cultura.

En un món que sembla accelerar-se cada dia més, aquests espais d’escriptura reposada i
pensament compartit ens recorden que la cultura en general i la valenciana en particular no és
només una herència, sinó un projecte viu, que es refà i s’expandeix a mesura que la treballem,
conjuntament; ja ens advertia Joan Fuster la llengua i la literatura són un compromís social, un
treball col·lectiu, i només perviuran si nosaltres les fem viure amb consciència i voluntat.

Com bé vam poder comprovar en un magnífic estudi que presentàrem fa poc més de quinze dies
ací mateix, els valencians hem bastit en els últims cinquanta anys una cultura nacional amb
revistes en la nostra llengua com la que hui presentem: des de la societat civil. amb
productes ben treballats, reflexius i d’alt nivell cultural.

L’Aiguadolç s’ha consolidat com una d’aquestes eines essencials: una revista ben cuidada i
rigorosa, feta amb criteri literari i una clara voluntat de qualitat. Un espai en el qual l’estudi
literari, la crítica, la recuperació filològica, l’assaig… conviuen per a oferir-nos mirada divulgativa
per al debat i la difusió… Són revistes com aquesta les que eviten que la nostra literatura quede
reduïda a una successió de noms il·lustres: li proporcionen context, continuïtat i comunitat. El
número 54 de l’Aiguadolç és per a tots els valorians un tresor: hi descobrireu una revista que
destil·la cura, rigor i sensibilitat literaria on cada pàgina respira qualitat i estima per la cultura.”

Enric Valor: una figura inesgotable

No és casual que el número 54 siga un monogràfic dedicat a Enric Valor, en commemoració
dels 25 anys de la seua mort. Valor és una d’aquelles figures que, com les muntanyes que tant
estimava, semblen inabastables des de qualsevol perspectiva. Escriptor, gramàtic, lingüista,
rondallista, activista i mestre de mestres, Valor continua creixent cada vegada que algú el llig,
el comenta o l’estudia.

Encara hui, un quart de segle després de la seua desaparició, continuem publicant articles,
estudis, novel·les, aproximacions crítiques i lectures noves sobre la seua obra. Les seues
rondalles —tan plenes de rabosetes i corbs, gegants i fades, bruixes i donyets, ogres i dimonis,
prínceps, reis, princeses i reines, retors i sagristans, beneits i brètols…— són una geografia
literària que no s’esgota mai: una mena de territori encantat que sempre ens ofereix un caminet
per descobrir.

I la seua tasca de fixació del valencià literari modern, feta amb aquella paciència d’homenot
que mesura cada mot com qui tria pedres per a un marge, continua sent una guia per a
generacions senceres. Valor no sols va escriure literatura: va preparar el terreny perquè la
literatura en valencià poguera caminar amb fermesa.

Mantenir viva la flama per a normalitzar la cultura

Homenatjar Enric Valor no és només un acte de memòria, sinó una forma d’afirmar la
continuïtat d’allò que som.

La nostra cultura —la valenciana, la que compartim— necessita que figures com Valor
continuen sent referents vius, no solament noms en una enciclopèdia. La normalització de la
llengua i de la literatura no és un fet consumat: és un procés col·lectiu, persistent, a llarg
termini. Per això publiquem revistes; per això estudiem; per això ens reunim en actes com
aquest.

Cada número de L’Aiguadolç, i especialment aquest monogràfic, és una peça més d’eixe teixit
que manté viva la flama. Valor diria que la llengua és com un bona foraca: cal mantindre-la ben
encesa, alimentar-la, guardar-la de la tramuntana i, sobretot, compartir-la amb qui arriba a la
vora.

Llegir per a comprendre, escriure per a transcendir

Amb aquest esperit —de preservació, d’estima i d’horitzó obert— vos convide a endinsar-vos en
les pàgines d’aquest número 54, que és alhora homenatge, estudi rigorós i afirmació cultural.
I voldria acabar recordant una idea essencial que Josep Maria Espinàs va expressar moltes
vegades i que podem parafrasejar així: L’estudi literari només es completa quan algú el posa
per escrit: és llavors quan esdevé una eina viva, útil, capaç de transcendir el moment
concret i dialogar amb altres mirades.”

I, en aquest sentit, la publicació de revistes com Aiguadolç fixa la nostra memòria. La
rescata del pas del temps, li dona forma, la fa transmissible i, sobretot, la converteix en un
espai compartit on la literatura s’explica i s’expandeix.

Així, aquests 12 articles que tens a les mans no són només estudis, reflexions o lectures: són
portes obertes. Cadascun invita a descobrir un paisatge propi, una idea que s’enfila, una veu
que pensa i que ens interpel·la.

Llegir-los és participar d’aquest acte col·lectiu de recordar, de comprendre i de continuar
escrivint allò que som.

Moltes gràcies.

Carles Durà-Amado