Les Rutes del Centre: La Serra d’Onil – l’Alcoià 6-4-2025

Per molt que ja tinguem trepitjada, la serra d’Onil mai no ens deixa indiferents. Al costat de casa, és la prolongació de la Mariola cap al sud i, tanmateix, molt més desconeguda fora de les nostres terres que la seua germana major.

Eixim des del Canalís, molt poc abans d’arribar a coronar el port, per un camí a l’esquerra, qualificat per algú de nosaltres com a “calçada romana”, i és que la seua superfície fa que ho semble per la disposició dels estrats de roca. Els boscos dels voltants han estat aclarits fa poc, i els pins tombats per la neu, retirats. El camí va estretint-se fins esdevindre una senda que ens dóna bones vistes cap al barranc dels Planets, amb el mas homònim al bell mig, i com a teló de fons, tota la carena de l’alt de la Barcella per on farem la tornada. La senda, en un moment donat, baixa de sobte amb forta pendent fins a desembocar al fons del barranc, on uns grups de roures van colonitzant les vores del rierol. Un poc més amunt, la blancor de les flors d’unes pruneres ens conviden a tornar a endinsar-nos per una senda ombrívola que ens duu al maset de Cantó, i ací decidim entre dues opcions: l’una, davallar cap al mas del Collat, anomenat “Collao” a Onil, i pujar per una senda que seguiria per la carena. L’altra, agafar el camí del mas de la Mata. Triem la segona, molt més còmoda, ja que ens queda encara un llarg camí per davant.

Veiem un xicotet tancat amb unes simpàtiques cabres blanques, i seguint el camí, alguns gal·lers joves que comencen a lluïr les fulles noves d’enguany. I així arribem al mas de la Mata, util·litzat ja fa anys com a corral. Davallem a la font, que, encara que seca, guarda un remitjó d’aigua al llavador, ombrejada per un vellíssim xop. I continuem per una ombria coberta per un dens pinar fins tornar a eixir a la pista.

Prompte arribem al desballestat mas de la Fandoma, bon lloc per a esmorzar sobre els prats que el voregen, al costat del seu pouet.

Seguim pujant una mica fins al coll de la Fandoma, fita entre els termes d’Onil i Biar, i encara continuem una mica costera amunt per ampla pista, la qual abandonem per a, serra a través per una superfície sense a penes vegetació, arribar a l’alt de la Creu.

Ens detenim una bona estona contemplant la llarga llista de serres que s’albiren des d’allí: la major part de les grans muntanyes diàniques, algunes ibèriques com el Caroig, Martés o el Puntal de Meca, i endevinem a la llunyania, difuminat, el Penyagolosa.

Després de davallar de nou a la pista, prompte la deixem per una senda que s’encimbella per la carena, passant per l’alt de la Gota, fita entre Onil, Biar i Banyeres, i ja per la vora de la tanca de la finca de la Fenassosa, a l’alt de la Barcella. La major altitud que abastarem avui, superant els 1.200 metres. Aquesta ens ofereix noves vistes cap a la Mariola i la vall del Vinalopó. Fins i tot arribem a veure les grues del port d’Alacant.

La baixada és ràpida. Abans d’enfilar-nos buscant el barranc veiem diverses furgonetes carregades de bicicletes i ciclistes dins la finca de la Fenassosa, i veiem com, un per un, des d’una plataforma inicien un vertiginós descens per sendes obertes per a aquest esport.

Arribem a la carretera de les Penyes Roges, just dalt del mas de Galindo, on fa anys encara es conservava un pou de neu en bon estat, ara reblit, malauradament. Poc més avall, entre els sembrats de la finca, una senda entapissada per multitud de flors primaverals ens porta per darrere del mas de l’Ombria al camí que puja al Canalís, on finalitzem aquesta preciosa excursió de poc més de 13 quilòmetres pel cor de la serra d’Onil.