Les Rutes del Centre: Serra de la Cuta- Castellonet de la Conquesta (La Safor) 9.2.20

Després d’una hora de carretera arribem a l’amagat i diminut poble saforenc de Castellonet de la Conquesta. Entrar sota l’arc d’accés al poble ens porta a un ambient de temps passats. A la plaça contemplem el palau dels Almúnia junt a la senzilla església i l’ajuntament. A l’eixida del poble ens crida l’atenció el restaurant l’Almàssera, amb una bona terrassa orientada a la vall i la serra de la Cuta.

Travessem bancals de tarongers per la plàcida vall de Castellonet, però la comoditat dura poc, ja que el camí, ja més estret i pavimentat de formigó comença a enlairar-se fins arribar al límit dels camps de cultiu. Des d’ací, una senda amb fort pendent i traçat sinuós remunta el barranc del Massil per terres en procés de recuperació de l’incendi del 2012. Així serà tot el paisatge d’aquesta ruta, ja que el foc va arrasar tota la serra de la Cuta des del terme d’Ador fins al de Terrateig.

Parem a esmorzar en un replà una vegada eixim a una pista forestal. Avui celebrem l’aniversari d’una companya del grup, així que aquest moment es fa especialment emotiu. Continuem pista avall i creuem el rierol que forma l’abundosa font del Frare. Ja hem advertit la presència d’aigua pertot arreu, la veiem brollar per les vores del camí, i arribem a una casa forestal o refugi en ruïnes. Ací, un grupet de pins que es va salvar del foc ens dóna bona ombra durant un breu instant, cosa que agraïm. Tot i estar al mes de febrer, l’oratge és ja plenament primaveral. Una pista a l’esquerra puja amb fort pendent, ja buscant la carena més alta. Deixem avall la valleta per on hem vingut i en poc de temps ja encarem les proximitats del cim. Un camí ja menys transitat ens porta a la carena, i d’allí, per una senda, encara que pareixia que no arribava mai, fem cim. Un cim modest (682 metres), però amb vistes cap a la mar, tota la planura de Gandia, el Racó del Duc, l’imponent circ de la Safor, i les serres de Mariola, Benicadell, Serrella, Almudaina, Plans i Menejador. Cap a l’altra banda, la serra del Buixcarró, totalment deforestada pels incendis del 2011 i 2018, el Montdúver i la vall de la Marxuquera, amb el monestir de Sant Jeroni i els pobles de Ròtova, Alfauir i Castellonet.

Ja era la 1 i havíem de baixar. La senda ho fa amb facilitat i rapidesa, i de nou eixim al camí que portàvem, que voltava el cim per la solana, però prompte l’hem de deixar. Ens fiquem per una senda estreta i poc freqüentada, marcada amb una fletxa blanca. Però a partir d’ací se’ns complica el descens. Aquesta senda apareix i desapareix entre coscolles, argelagues i pins carbonitzats escampats per terra. Anem pel tos de la penya de l’Hedra, un penyassegat que vessa al nord, i després de perdre i retrobar la senda diverses vegades, ens aboquem a l’ombria per un corriol quasi perdut i vertiginós. Aquesta baixada se’ns fa eterna. Veiem al fons el barranc, però l’espessor de la garriga ofega la senda i amb moltes feines i contratemps arribem al fons. La senda continuava barranc avall, però igual d’embossada com fins ací, així que decidim pujar a un camí que veiem enfront, per dalt d’una lloma.

Però una vegada eixim a ell, descobrim que no era tal. Es tractava d’un gasoducte cobert amb grans blocs de pedra que ens obliguen a fer equilibris entre ells. I el pitjor estava per arribar: l’última baixada fins als primers bancals fou d’allò més ingrata: un pendent superior en alguns trams al 50%, pedra i terra solta, cap arbust (sense punxes) on ens poguérem agafar… i algun que altre bac. Però per fi, eixim als bancals de tarongers de la vall, i a un camí de formigó.

Tot i això, encara no ho havíem passat tot: el barranc de l’Algoleja, que creua la valleta, portava un bon cabal d’aigua que barrava el pas, cosa que ens va fer descalçar-nos i creuar el rierol per dins. I ja a Castellonet, per fi, agafàrem els cotxes per anar a dinar a la Venta Toni, molt a prop del monestir de Sant Jeroni. La fideuà l’agafàrem amb bona gana.