Molt de temps que no fèiem cap caminada pel Montgó, així és que vam decidir fer-li una visita. L’última vegada vam pujar des de Jesús Pobre, de nit, per veure eixir el sol (vam passar molt de fred i era juliol) i va valdre la pena. Aquesta vegada volíem fer una pujada que no coneixíem i cap allà que ens vam dirigir. A última hora vam canviar el punt d’eixida i el sentit de la ruta. Ens vam adreçar, per la carretera de Dénia a Xàbia, al camp de tir de Les Planes, prop del Cap de St. Antoni. Des d’eixe punt vam començar una pujada que, mirant cap amunt, semblava inaccessible; prompte deixem enrere l’encreuament per on devíem tornar; anem guanyant altura a poc a poc, fent ziga-zagues contínuament, el terreny obliga a mirar on posem els peus a cada passa, però anem pujant bé i comencem a gaudir de les vistes. Hui fa vent i l’atmosfera està neta, això possibilita que vejam fins i tot Eivissa. Apleguem a un morro bastant penjat on la ruta fa un gir de 180 graus cap al cim, anem crestejant ja tota l’estona i recorrem el darrer tram d’aquesta ascensió. Quina sensació de plenitud en aplegar al cim! Tenim mig País Valencià als nostres peus, tota la Marina Alta, la Safor… cims de l’interior, la costa infinita on es contempla tot el Golf de València fins més amunt de Castelló… Dénia i Xàbia a un pas, el Mediterrani espectacular i la major de les Pitiüses com a decorat final. Quin plaer! El vent fa possible que puguem gaudir d’aquestes panoràmiques del nostre territori. Busquem un recer per pegar un mos i ens recuperem de l’exigent pujada.
Després de les fotos de rigor comencem el descens, seguint per la carena en direcció nord; evidentment, no és tan dur com la pujada, però és molt, molt incòmode i molt exigent d’atenció, perquè la vegetació, les roques i les pedres demanen no perdre de vista la senda ni un moment si no volem tindre un disgust. Ja lluny del cim, deixem enrere el baixador que hauríem d’haver agafat i seguim avant. En tindre clar que ens l’havíem deixat enrere, i després d’algun dubte, recorrem a mapa i prenem una mitja senda que alguna volta hauria estat en bon ús, però que no era el cas en l’actualitat. Com si per la selva estiguérem, vam anar baixant obrint-nos pas a mesura que podíem fent de la baixada, una aventura total. Finalment i afortunada vam aplegar a la civilització tots sans i estalvis –el més important- i tirant mà d’un taxi, vam arreplegar els cotxes i vam fer cap a les Rotes, al restaurant on teníem el dinar encarregat –tard, però boníssim i ple d’alegria-. Després, entre dos llums, encara vam tenir ganes de baixar a una cala veïna i tocar l’aigua amb els peus, per completar un dia inoblidable.
