Les Rutes del Centre: Agres, Refugi del Montcabrer-El Teix-Montagut- Camí de la Mola (el Comtat) 14.1.24
Retrobar amistats sempre és bonic i, passades les Festes de Nadal, aquesta era la situació, d’alegria. Fetes les salutacions i desitjar-nos un 2024 ple de Salut i Muntanya (el nostre lema), vam partir cap a Agres, fins al santuari de la Mare de Déu, on vam aparcar. D’allà, a poquet a poquet, vam iniciar l’exigent pujada, més després de l’aturada nadalenca, fins el refugi del Montcabrer. El traçat de la senda, amb molt de trellat, fa que malgrat el desnivell, es puga fer bé si trobes el teu ritme. Cap al final, ens vam desviar per veure les restes d’un pou de neu amb un gran teix, desconeguts per a la majoria. Dalt el vent era considerable i, com que estàvem suats, vam buscar un recés on protegir-nos mentre pegàvem un mosset.
Represa la marxa, vam passar per la cava de l’Habitació, allà a la vora, i de seguida vam aplegar al pic del Teix (1263m), amb una balconada espectacular, oberta a totes les direccions, especialment vistosa la Teixera d’Agres, on queden uns quants teixos que, afortunadament, es van salvar de l’incendi que va acabar amb la majoria d’ells; no hi havia una visibilitat total, però era suficient per divisar mig País. Ací vam començar una prolongada baixada, no molt exigent, passant per Montagut, per uns runars, per la penya Peons… envoltats de barrancs profunds i molt bonics, ara per la solana, ara per l’ombria, un recorregut preciós, molt muntanyenc… fins que vam aplegar damunt de la Penya del Frare de Muro, on vam trencar a l’esquerra i vam agafar una senda molt xula també per una preciosa ombria amb algunes formacions rocoses molt cridaneres, alguna balma, rodals de fleixos, la font de l’Anficosset… Vorejant un tallat impressionant a la nostra dreta, anem planejant prou per damunt d’una espècie d’escaló que ens du directes cap a Agres, punt de partida i d’arribada de la nostra marxa. Passem pel costat del poblat de la Mola, de l’edat del bronze, però anem amb el temps justet i no ens entretenim –ja el vam veure en una altra ruta- També deixem per una altra ocasió la pròxima cova dels Pilars i entrem al poble a l’alçada del magnífic llavador i la font de l’Assut, que trau tres abundants dolls que desperten enveja i admiració . Una vegada refrescats, agafem la pujada cap al santuari, molt pronunciada però curta, afortunadament. Recuperem els cotxes i mamprenem la tornada, ben satisfets per l’esforç realitzat i per la bellesa del paratge.
El Parc Natural de la Serra de Mariola és infinit, no s’acaben mai els racons dignes de visitar!
Fins d’ací a quinze dies!
