Després de les tres magistrals cròniques que Carles Durà ens ha oferit d’aquest acte tan especial (2018, 2019 i 2020) costa de fer-ne una de nova, ja que sembla que tot ha estat dit, i a més que ha estat dit d’una manera exquisida. Hi ha també una crònica, “Bloomsday a Castalla”, de l’any 2012, és a dir, de la segona edició de l’esdeveniment. Tots quatre escrits es poden llegir en aquesta pàgina web.
Enguany se celebrava el 110é aniversari del naixement d’Enric Valor (1911-2021). Era l’onzena trobada matinera a l’alt de Guisop per retre homenatge al mestre, a l’homenot; a una obra, la seua, essencial per a la nostra cultura, cabdal fins i tot per a la supervivència dels valencians com a poble amb unes senyes d’identitat pròpies. L’Albada de Valor és a més un homenatge al que ell representa: la pervivència i la dignitat d’una cultura i una llengua pròpies a les quals ens volem mantenir fidels i que són contínuament atacades per forces alienes. Som una identitat en lluita constant i figures com Enric Valor han construït els baluards que ens permeten resistir.
L’Albada de Valor és un esdeveniment únic per les seues característiques. Es duen a terme una caterva de reconeixements a escriptors pertot arreu, però només un se li assembla: el que se celebra a Dublín cada 16 de juny des de l’any 1954, l’anomenat Bloomsday, en honor a la novel·la Ulisses de James Joyce. La resta són rutes literàries, jornades acadèmiques, etcètera, que no tenen un dia fixat ni, molts d’ells, una continuïtat regular.El fenomen Valor pot presumir, a més, del fet que se li hagen dedicat dues rutes literàries (la que prenent com a model la novel·la Sense la terra promesa recorre alguns carrers de Castalla, i la ruta per Planisses), unes Jornades Enric Valor a l’Escola i la Fira de la Fantasia. Com sabem, el nostre escriptor també dona nom a un dels premis de novel·la més importants del País Valencià, que des de fa uns anys té el seu lliurament a Castalla. Ja només faltava que es fera realitat un desig llargament esperat: la casa-museu Enric Valor, al número 24 del carrer Major, sembla que serà prompte una realitat, ja que el projecte compta amb els mitjans necessaris.
Però deixem aquestes digressions i centrem-nos en l’emotiu acte del 22 d’agost proppassat. Intentarem fer-ho de forma sumària. A pesar de la pandèmia, de caretes i, sobretot, de tocs de queda, la d’enguany ha estat l’edició que ha comptat amb l’assistència més nombrosa. Les valorianes i els valorians no ens vam deixar intimidar per la Covid i abans de les sis del matí ja estàvem concentrats al Portell de Catí, els qui anàvem des de Castalla i els qui pujaven des de Petrer.
En una nit tropical, amb una temperatura que depassava els vint graus, iniciàrem l’ascens a l’Alt de Guisop. Quan l’albada mostrava ja les seues clarors grisenques, el nodrit grup havia arribat al seu destí i esperava, expectant, l’eixida del sol. Aquest començà a mostrar-se i a enlairar-se per damunt de la Penya Roja; un sol peresós, velat, enguany, que no lluïa com d’habitud i que semblava desganat i llunyà, però que era bellíssim, més que un astre semblava un enorme planeta. Les serralades mostraven les seues crestes tot formant siluetes captivadores: Puig Campana, Aitana, Bèrnia… La dolçaina i el tabal del Terròs desgranaven les notes dolces i engrescadores de La Muixeranga. La colla formà un semicercle disposat a escoltar les paraules de presentació, que feren balanç de l’intens curs valorià 2020-2021, que reivindicaren la Nació, la Cultura, la Llengua. Es va fer esment d’efemèrides i commemoracions culturals i valorianes. Dignes de ser ressenyades ací són les reivindicacions per dignificar la figura de Valor i la nostra cultura: creació de la Fundació Enric Valor, presència de l’obra narrativa de l’escriptor en adaptacions audiovisuals en À Punt i altres mitjans del domini lingüístic, la recuperació efectiva i funcional de la Casa Valor a Castalla, que sembla haver entrat en una fase esperançadora; habilitació de l’heretat de Planisses com un espai ecovalorià; denúncia del marc legal i jurídic que impedeix avançar en l’increment dels usos administratius i socials de l’idioma; exigència d’una Escola Valenciana plurilingüe vertebrada entorn al valencià, l’excel·lència i la qualitat educativa; restabliment de les llibertats individuals i col·lectives i de la plena normalitat democràtica. Després vingueren les lectures de textos valorians. Per finalitzar l’acte amb el brindis comptàrem enguany amb una convidada de luxe: l’escriptora de Monòver Marian Díez Picó, guanyadora de la darrera edició del Premi Enric Valor de Novel·la (amb l’obra Allò que imaginàvem que seria, que el CCC s’encarregarà de presentar a Castalla en el moment oportú).
Enguany, per segon any consecutiu, no es va poder fer l’esmorzar col·lectiu a causa de la pandèmia. Alguns de nosaltres vam voler seguir la tradició i ens vam acostar al parc La Carrasca. Entre glop de cervesa i mos d’entrepà, vam arribar a la següent conclusió compartida: Si els valencians perdem la llengua, perdrem la identitat com a poble. L’única manera de conservar-la i avançar és fer-ne ús en totes les situacions comunicatives, viure en valencià, parlar en valencià sempre o el més freqüent possible, perdre l’hàbit d’usar el castellà o usar-lo el mínim possible. Si no ho fem així, i les estadístiques ho confirmen, l’ús de la llengua no pararà de recular, quedarà reduïda a un gueto i amb el temps fins i tot pot desaparéixer. Malauradament, no estem avançant cap a la normalització del valencià sinó que seguim dins un procés de substitució lingüística, i l’única cosa que pot revertir el procés és que augmente de manera significativa i constant l’ús del valencià.
Centre Cultural Castellut – Estiu 2021
