Una essència retrobada: Albada de Valor 2020

Feia molt temps que no venia a Castalla, a la foia amb forma d’amfiteatre natural que encercla els quatre pobles i defineix una de les contrades més ben definides de les comarques meridionals. Era encara ben matinet, i ens acollia una nit d’agost translúcida i estelada, cel ras, albada tranquil·la i calmada, fresca, suau… Feia temps que covava l’anhel de vindre-hi, a l’Albada de Valor, per participar directament de l’homenatge del 22 d’agost, data del naixement de l’insigne escriptor i gramàtic castellut el 1911. La caminada era de poc més d’una hora, una mica exigent al principi però gens impossible fins assolir la lloma de l’Alt de Guisop. Feia igual, no tenia gens de pressa, xino-xano i  fer cap. Era la desena convocatòria de l’Albada que organitzava l’Ateneu Republicà de Petrer i El  Centre Cultural Castellut, Gent  de Valor, i havia decidit vindre-hi de tan lluny amb el convenciment de retrobar alguna essència perduda. Les circumstàncies enguany havien vingut rodades: l’oratge, les obligacions familiars, la salut, l’estat d’ànim… Sí, tenia una oportunitat ideal per assistir tot i que havia de superar l’amenaça del Coronavirus.

Era persona de quatre certeses, i sabia perfectament que algunes coses no es veuen solament amb els ulls i tenia clar que en la vida hi ha certes manifestacions a les quals cal acudir, indefectiblement, perquè permeten connectar de nou, íntimament, espiritualment, emocionalment… amb aquells referents –persones vives o mortes- que ens són font d’inspiració i han despertat en nosaltres el desig d’una vida humana de més plenitud.  Enric Valor, com tants altres compromesos amb la llengua, la cultura, la identitat, el país, el territori, l’ecologisme…  convidaven amb el seu testimoniatge a recórrer aquest camí cap a l’Alt de Guisop, cap a alguna cosa essencial, un homenatge íntim i humil, per la seua estima a la natura, a la llengua i al país.  Durant els dies de confinament, tant llargs i grisos, tan angoixants i obscurs, empresonadors, aclaparadors…  havia arribat a pensar que no ho podria fer enguany tampoc. Però finalment havia pres la decisió: o ho intentava enguany prenent les mesures de seguretat pertinents o potser els déus no permetrien moltes més oportunitats. Així que mascareta a la cara i cor nu i fratern! Tenia deler de tancar els ulls, respirar profundament aquesta celístia, sospirar, inspirar conscientment el zèfir pur de les aromàtiques herbes…

Superades les revoltes en el cotxe fins al Portell de Catí, aparcàrem i ens espavilàrem per iniciar la pujada entre el silenci profund de les altures. L’ascens meravellava i permetia ataüllar les llums diminutes dels quatre pobles que dormien a la foia. Hi regnava una pau immensa. Veure’s transitar per aquell paisatge de rondalla, presidit pel majestuós Maigmó, a les fosques, després de tants anys sense venir-hi, emocionava fins al moll de l’ànima. La filera de llumetes blanques marcava el caminoi a aquells que es quedaven al darrere, i a cada encreuament algú s’hi esperava perquè ningú s’hi perdés en aquella deshora de la nit tancada i sense lluna. Tot fent senda a cama, ens aturàvem de tant en tant al capdamunt de la carena, en algun tros que feia temor, d’agrest i enlairat, i intentava entresentir els sorolls dels animalons que dormitaven pels espessos pinars de les muntanyes solitàries. El nostre pas devia colpir-los la tranquil·litat a aquelles hores tan imprevistes. Coronat l’enlairat Carrascar, baixàrem cap als bancals que en altres temps havien oferit sembrats de verdíssim cereal. Quina bellesa es descobria en aquella terra bona i ampla, de formosíssims pinars extensos en què la fressa fresca del matí cantava amb una remor continuada i dolça.

Encaràrem l’últim tram de camí. El rastre de llanternes cada vegada s’hi entreveia més estirat i intermitent, ja que convenia guardar distàncies. Al capdamunt, al rodal en què se celebraria l’homenatge, sentia de lluny les veus de la primera gent que hi arribava, que sens dubte gaudia de retrobades amistats a força d’endevinar els rostres rere les mascaretes contra el coronavirus mentre esperaven l’eixida de l’astre. Al cel, s’hi llençolava una senyera amb les quatre barres vermelles sobre groc, que devia haver pujat algun heroic patriota. Xino-xano, féiem camí, a pleret, controlant les primeres clarors per arribar a temps i embadalint-nos en la immensitat de la vista que s’obria des de les altures.

Escampats per l’ereta i expectants a la meravella de l’albada, al primer raig del sol naixent, els tocs del tabal i el cant agut i immens de la dolçaina donaren la benvinguda a la llum en una panoràmica deliciosa retallada d’innombrables carenes blavenques i llunyanes que tancaven per llevant la plana mediterrània. Des d’allà, hi guaitàvem la mar remota, un horitzó infinit d’argentada escuma que tantes vegades havia somiat.

El manifasser cerimonial, professor Vicent Brotons, saludà al sol i als assistents i engegà els parlaments, les lectures, els reconeixements, les reivindicacions… amb paraules ben triades amb premeditació i càlcul.  Ens repassa la biografia valoriana i va saltant d’ací d’allà pel grapat d’adversitats que el jove escriptor suportà al llarg dels seus primers anys, com ara l’abandó del poble natal per culpa de la ruïna provocada per la fil·loxera que emmalaltí les vinyes,  l’esclat de la guerra civil, la repressió franquista, l’empresonament i la censura, la perduda dels drets i les llibertats. En un moment concret ens recorda com gràcies a amics com J Josep Senent, un publicista i editor valencià, especialment actiu en la promoció de la llengua i cultura del País Valencià, la família Valor va poder superar econòmicament alguna adversitat econòmica.

El cel resplendent anava escalfant les efemèrides que convenia recordar en el 2020 com a celebració de la bona gent que ha lloat aquesta menystinguda llengua nostra i ens ha salvat els mots: Centenari del filòleg Antoni Badia i Margarit, i dels escriptors Joan Benet i Joan Perucho; 70é aniversari de la publicació del 1r volum de les Rondalles Valencianes; 60 anys de la publicació de la novel·la censurada L’ambició d’Aleix i 40é aniv del 1r llibre del Cicle de  Cassana, Sense la terra Promesa; 25 anys del cantautor alcoià que fa vacances, Ovidi Montllor, més viu que mai en recordar-nos a tothora que ja no ens alimenten les molles i volem el pa sencer; 25 anys del Simposi Estudi i Festa E. Valor a Castalla que va durar tot l’any amb esdeveniments i estudis interessantíssims sobre l’obra i la figura valoriana, i del qual hi ha editades unes actes imprescindibles; la preciosa i excel·lent entrevista Enric Valor: converses amb un senyor escriptor, editada per Rosa Serrano. Així mateix, Brotons refereix algunes accions literàries relacionades amb el rondallaire: publicació de 4 noves rondalles adaptades per J. Raül Verdú per a primària, el guardó del Premi de Novel·la E. Valor de la Diputació d’Alacant 2020 per a Iván Carbonell per Balada de la Frontera: cròniques del sud, el Premi València d’Assaig de la institució Alfons el Magnànim per a Joan Borja amb Enric Valor, Memòries, un llibre que recrea i vivifica el testimoni únic i molt valuós que prompte podrem gaudir a partir d’una extensa conversa amb el fill primogènit d’Enric Valor… I seguidament, toca el torn a l’apartat reivindicatiu: com sempre, fem la crida per la Fundació i el Museu valorians a la seua casa natal del c/ Major de Castalla, l’adequació d’un espai interpretatiu de l’obra valoriana a Planisses, la normalització del valencià en la televisió i en l’escola pública valencianes, etc, per dignitat i dret. Aplaudiment unànime de tots els assistents.

Escoltàvem el professor Brotons acaronat per un airusseu pur i matiner que pujava humit de la badia de Santa Pola.  El petrerí remembrava  Isabel-Clara Simó, que morí tot just el 13 de febrer passat -casualment el mateix dia que el gramàtic castellut- l’alcoiana més il·lustre de les lletres catalanes que pels anys huitanta encetava la novel·la  sobre la revolució del petroli a Alcoi el 1873 i en la qual es barallen anarquistes, federals, capellans, obrers i senyors: “Júlia cenyí les vetes del brial a la cintura, ben serrades fins que li mancà la respiració. Deixà caure la faldilla, i l’arromangà una miqueta, des de la cintura, perquè curtegés i isqueren les puntes del brial, per sota. Agafà el mirallet i el diposità amb cura sobre el marbre de la còmoda…” Allí dalt, a les set i poc del matí, les paraules ens entraven pels badalls de la memòria, en forma de somnis, de literatura, de màgies esbarrallades i lliures, i ens delíem per tastar-les, per celebrar-les amb el benefici compartit d’un ritual preciós, intentant registrar-les sobre el marbre de la consciència, i que caigueren sobre la terra i sobre els homes, com havia deixat dit Carmelina Sánchez-Cutillas, a qui l’AVL hi dedica l’any literari: “era tot festa, i tothom s’oblidava un poc de la secor, … i a l’endemà ningú no se’n recordava de res com si haguessen begut un filtre misteriós, d’aqueixos que diu que si els beus ja no te’n recordes de les coses que has fet ni dels regals que t’han promès ni del deure dels sants. I la vida i fins i tot la mort seguien com adés, malgrat que el sol pegàs rabiosament i despietada contra la cal de les façanes, i als carrers les pedres relliscassen de tan calentes. I quan la fornera li botava foc al forn de coure el pa, els cremallots d’argelacs en comptes de volar cap al cel queien sobre la terra i sobre els homes”… Era la invitació a descobrir l’obra d’aquesta poetessa alteana que ens meravellà amb l’obra Matèria de Bretanya.

A continuació el Centre Cultural Castellut ens donà les gràcies per l’assistència i ens recordà que aquest 2020 feia 20 anys del traspàs del mestre Valor pel qual se celebrà un homenatge al cementeri de València el passat mes de febrer, davant la seua tomba mateix. El president de l’entitat J. Lluís Rico, dedicà unes paraules a la seua obra i reportà els títols de les seues obres literàries i gramaticals. Un tal Carles, que lluïa una samarreta amb el rostre de Valor i la seua signatura estampada i qui confessà que solament ell i el mestre de Petrer havien acomplert les deu pujades a l’Albada, i doncs havien guanyat el mèrit a una medalleta simbòlica en honor a la constància, llegí en veu alta la descripció justament d’una albada descrita per Valor en la rondalla Els guants de la felicitat: tot descansant en aquell indret, ens sorprengué la meravella de l’albada. La llum, de mil tons rosats, esgroguissats i vermells, que anava fent-se ben visible i anava menjant estels per damunt d’un altre seguit de  muntanyes que havien aparegut en direcció a xaloc i unes altres de més llunyanes que tancaven per llevant una dilatada comarca, la qual començava, plana i pintoresca, davall mateix del port (…)

Quedava el brindis final que a causa de les normes de distanciament i seguretat només es faria de paraula, sense els tradicionals licors que podien convidar-nos a certa promiscuïtat… Llavors mestre Brotons va pronunciar el nom de l’insigne convidat: Joan Senent, el fill d’aquella bellíssima persona que ajudà a la família Valor a superar alguna dificultat econòmica. Aquesta persona, de les més majors del grup, faria els honors de cloure la trobada. Una expectació sobtada s’apoderà del rogle de valorians i valorianes, i un rampell d’expectació ens recorregué l’espinada.  Ell mateix, que havia anat quedant-se darrere, per l’edat, per l’esforç, que havia pujat xino-xano amb el gaudi de retindre al màxim aquell bany de vida que li havia donat la muntanya; ell mateix, que venia des de tan lluny cercant alguna essència perduda, a qui les circumstàncies li havien vingut rodades per assistir per primera vegada a aquest senzill acte, ell que havia caminat per la vida amb quatre certeses i sabia que les coses bones no solament es veuen amb els ulls, era cridat a prendre paraula.

S’hi acostà al centre lentament, alçà la mirada al cel quasi a tocar, inspirà profundament i comença a parlar emocionat: “mai no havia tingut un començament de dia tan esplèndid com aquest. He tingut la grandíssima sort de poder conéixer Enric Valor en persona i durant uns quants anys, concretament després de la presó, quan juntament amb mon pare publicaven, Gorg, aquella revista literària en català publicada entre 1969 i 1972 i que el règim ens obligà a tancar. En aquell temps jo estudiava a Barcelona i cada vegada que  tornava a València, fèiem la xarradeta amb Valor, qui em contava tantes històries amb aquella llengua tan pura, moltes de les quals estan escrites, i me les contava en directe i… clar.. m’emociona recordar aquells episodis en aquestes muntanyes, que ell coneixia com el palmell de la mà, i on tenia fins i tot una estació meteorològica. Deixeu-me dir-vos que jo, que tinc bastants anys i camine per la vida amb quatre certeses, no sé si hi haurà una altra vida o no, però com ja deien els grecs antics, una persona mai no mor mentre hi haja algú que la recorde. I Enric Valor és pleníssimament viu, el seu esperit està ací, en totes estes muntanyes que estem veient ara mateix, en este sol i en este aire, en estos actes que el celebren i el recorden… És una veritat que la immortalitat ve donada pel fet de pertànyer a una nació. I un dels constructors d’aquesta nació, el País Valencià, va ser Enric Valor. Estic molt emocionat i no puc seguir… Moltes gràcies a tots”. I ens deixà ben clar que hi ha coses de la vida que no solament es veuen amb els ulls. Un aplaudiment enorme s’escampà pels barrancs i espadats de l’Alt de Guisop, en gratitud de qui en aquesta Albada ens havia portat l’esperit valorià des de València, i a qui li descobríem una emoció pregona des de laplanta dels peus fins als cabells del cap. En això, trencà de nou el ritme del tabal i Eliseu Garcia, el dolçainer del Terròs, arrancà la Muixeranga, amb un gust exquisit i una cuidada execució, que allà dalt semblava cant dels àngels, i s’enlairava pregonament, activant il·lusions, injectant ànims i unint-nos en una permeable concomitància de sentiment.

La foto del grup a cara solada marcava el trànsit cap a la tornada, per grups reduïts: uns pel camí cap als cotxes davallaren de pressa, uns altres trencàrem per la senda del bosc espès cap a les Cases de Planisses, on improvisàrem un esmorzar de cabasset a l’ombra de la gran carrasca. Allà encara gaudiríem de les bromes i les contalles de Víctor Gómez Labrado i Joan Borja dos dels tres tenors contacontistes més actius, prolífics i valorians que ha donat aquesta terra. I allí mateix, vam poder comprovar com J Senent tornava a tancar els ulls per copsar aquella essència que havia vingut a retrobar, perquè era una persona de quatre certeses i feia temps, molt temps, que no havia tornat a Castalla, i havia anat covant l’anhel fervent de vindre-hi, a aquestes terres desitjades, car segons ens explicava, n’havia heretat un tros de les Planisses perquè el va comprar son pare a la família Valor per ajudar-los a superar un mal tràngol econòmic… Per això havia tornat, perquè aquell tros de muntanyes i Enric Valor li havien forjat nació, li havien sigut un referent estimat i li havien despertat el desig d’una vida humana amb més plenitud.

Carles Durà i Amado
Centre Cultural Castellut
Castalla, 31 agost de 2020