Les Rutes del Centre: Serra de l’Arguenya: Cabeço Paella, Cantal del Llamp, Replana – Castalla – 19.4.26
La tenim al costat de casa, però sempre ens queden alguns indrets per descobrir d’ella, i amb les pluges de març pren colors diferents als que la nostra serra eixuta ens té acostumats.
Deixem el cotxe a la font de la Carrasca. Ens ha eixit un dia radiant, com quasi tot el mes d’abril. De seguida comencem la pujada, després d’haver tastat les cada cop més escasses aigües de la font, cap al mas del Carrascar. Un poc abans decidim pujar al cabeço Paella, un excel·lent mirador cap a la part ponentina de la Foia, serra a través, entre coscolles i un tram de rosta penya. Veiem enfront el Reconco i la serra d’Onil, on l’espart verdeja ben despert ja d’un hivern sense a penes fred.
Passem per la vora del mas i pugem al ja conegut de sobra pou de neu del Carrascar, i després d’algunes fotos de grup seguim fins al collat de les Fermoses, des d’on pujarem al segon cim: el Cantal del Llamp. Encara són visibles els efectes del foc del 1984. Ens atansem als penya-segats des d’on albirem les majors elevacions de Diània: el Montcabrer, la Serrella, l’Aitana, el Puig Campana, el Cabeçó d’Or, i com no, les serres més pròximes que encerclen la Foia de Castalla.
Tornem al collat de les Fermoses a esmorzar, i encara ens queda la major altitud de l’excursió: la Replana.
Després d’un dur ascens, però breu, ja ens situem per damunt dels 1.200 metres, i planegem fins l’avenc de la Burra, situat quasi vora del camí. Un modest forat per on sols s’hi pot baixar amb corda que amaga sota terra ves a saber quines meravelles… Però ens quedem amb les ganes de descobrir-les.
Poc més avant ix la senda que arriba al cim. Encara que la visibil·litat és bona, no ens arriba fins poder veure totes les serres que des d’ell podríem arribar a contemplar, però sí que ens permet distingir quasi totes les serres de Múrcia: Carrascoy, la Pila, Espuña, l’Almorchón, la serra del Oro, la serra de Moratalla, la del Buey, el Carxe, l’Arabí…
Seguim per una senda que recorre la carena fins tornar a desembocar al camí que portàvem, i prompte arribem a un collat des d’on triem entre baixar pel tallafocs, o seguir fins la penya del Queixal per a fer el descens per una senda ombrívola. Triem la segona opció, així que davallarem pel camí, ara més erosionat, fins a un posterior collat. Des de les seues immediacions ix la senda adés esmentada, un poc confusa en un primer tram rocós, però que, tan prompte s’endinsa entre el pinar, gira a la dreta i ja es veu més clara. La vegetació és d’allò més frondosa, i a mitjan baixada descobrim la presència de les restes d’una carbonera, entenent així el sentit d’aquesta senda.
Arribem al tallafocs, on topetem amb el camí que ve des del pou de la neu, i continuem la baixada fins al mas de la Torreta, on els bancals d’ametlers i nogueres estan perfectament treballats. D’allí al Carrascar, i per la senda per la qual havíem començat, fins al punt d’inici. Una ruta curta íntegrament pel nostre terme per camins i sendes ja diverses vegades trepitjats per nosaltres i que els propietaris de les finques han mantingut en un perfecte estat, en alguns casos, per al gaudi d’excursionistes i ciclistes.















