Com que el desplaçament era un poc més llarg de l’habitual, vam eixir més matí i a les 9 ja estàvem per la zona. De camí, ja vam gaudir d’algunes imatges precioses de camps d’arbres fruiters – bresquilleres, albercoquers, alguns ametlers…- en plena floració; de fet Cieza està fent-se famosa per la bellesa dels seus camps en aquesta època. Deixem per a la vesprada perdre un poc de temps fent fotos.
Aparquem prop d’una central hidroelèctrica des d’on es veu el final del congost que anem a recórrer i comencem la ruta. Anem guanyant alçada a poc a poc, fins que apleguem a un mirador de fusta amb una visió global del paratge bastant espectacular; fins allà han marcat un PR, curt i fàcil. El deixem enrere i continuem salvant petits barrancs transversals que desemboquen al Segura, que és el riu que ha excavat aquesta espectacular gorja. Prompte ens crida l’atenció un gran forat enmig de la paret d’enfront habilitat amb unes escales metàl·liques que resulta ser la cova de la Serreta, un jaciment arqueològic importantíssim amb pintures rupestres molt valuoses; s’hi entra per una trampeta superior i hi ha un grup de gent que espera per fer una visita guiada – intentarem visitar-la en una pròxima ocasió-; fem un descans, peguem un mos abocats al precipici i agafem forces. Seguim per marge dret del congost fins que apleguem a un punt en què la senda comença una baixada impressionant – el desnivell arriba a ser de 150 m en alguns punts- amb certs passos habilitats amb escalons i un pas amb una espècie de via que faciliten bastant el descens.
El paisatge ens té impressionats, un riu salvatge discorre entre unes parets xulíssimes i nosaltres continuem avançant per la vora del riu, amb una vegetació de ribera que contrasta fortament amb els tallats verticals que l’encaixonen. Finalment, apleguem a una petita presa – La Mulata– que regula el cabal del riu i on finalitza la ruta, ja que està tallat el pas.
El retorn el fem pel mateix camí, no és circular, però el fem a gust, perquè la visió del paratge canvia bastant de fer-lo de pujada ara, amb una llum molt diferent i apreciem de manera distinta la bellesa del lloc. Ens acostem a visitar unes coves pròximes i seguim el camí de retorn. Com que hem fet tanta parada, quan apleguem al cotxe ja és l’hora que teníem la reserva del dinar, i ens apressem per posar el complement ideal a un matí de caminar per un indret singular que ens ha deixat ben satisfets.
A la vesprada, de tornada, fem algunes parades per gaudir dels camps florits que anem trobant i fer les fotos pertinents. Un remat perfecte a la ruta matinera.
