Després d’uns episodis de temps incert que ens han fet ajornar alguna de les excursions previstes, reprenem l’activitat que tant ens agrada, caminar i conèixer el nostre País. En aquesta ocasió ens dirigim al Savinar, prop de St. Vicent, on aparquem. Comencem a caminar en direcció est, cap al Bec de l’Àguila, espectacular turó que ja coneixem d’anteriors caminades. Planegem per la Foia d’Oleant, actualment un secarral, i deixem a la dreta el Bec i la senda que li puja per llevant. Nosaltres comencem una irregular pujada que ens du fins el peu de l’imponent Cap de Montnegre; fem un tram serra a través fins empalmar amb la senda que puja des de Llofriu, al sud de la muntanya. De tant en tant fem una paradeta per respirar i contemplar l’espectacular panoràmica que se’ns obri amb el mar al fons. Seguim cap amunt sense pausa ja i prompte apleguem al molló del Cap de Montnegre (503m) des del qual admirem les meravelloses vistes que ens envolten: la costa al sud, el Cabeçó d’Or a l’est, Almaens, la Penya de Migjorn al nord, el Maigmó, l’Escobella, el Ventós, Fontcalent… i als nostres peus, un impressionant tallat de 400m amb el riu Montnegre obrint-se pas fent giragonses entre un mar de llomes i barrancs semi-desèrtics amb les casetes de Montnegre de Dalt, de Baix, la Pólvora… un petit oasi amb les seues hortetes (res comparat amb el que van aplegar a cultivar ací temps enrere) paral·lel al curs del riu, anomenat Verd quan naix a la Foia de Castalla, i que canvia de nom en passar el pantà (tornarà a canviar més avall –riu Sec li diran-). Tot un món diferent, desconegut i atractiu, al qual estem decidits a tornar.
Després d’esmorzar, mamprenem un tros de baixada un tant exposada i anem fent camí serra a través fins que agafem un caminet que va pujant la serra de Güendo (personatge de la fantasia valenciana); costera amunt, deixem l’Alt de la Coveta Fumada a la dreta i anem apegats a uns tallats que fan feredat, a l’esquerra. Apleguem a les Penyes de Güendo (551m), enfront de les Penyes Roges i l’Escobella i, en no trobar una baixada clara per darrere, retornem un tros buscant una baixada segura, encara que no còmoda. Xino-xano apleguem a la foieta del principi en direcció al cotxe; enfront tenim les vistoses minetes d’ocre que ja vam visitar en altra ocasió i que destaquen pel seu color enmig de la serra.
Hui hem conegut un altre trosset del nostre País, àrid, ben desconegut i molt diferent –amb els seus atractius- al que estem acostumats.
