Estimar la llengua pròpia és (o almenys hauria de ser) un fet normal. Si aquesta llengua ha patit persecucions i censures, si està sotmesa a un conflicte permanent amb una altra que a més és una de les més parlades del món, si està seriosament amenaçada per un procés de substitució lingüística, aleshores aquesta estima pot esdevenir passió.
La passió per la nostra llengua explica gran part de l’obra d’Enric Valor, per citar un autor proper. Com explica la creació de l’obra lexicogràfica més extensa del món: el diccionari Català-Valencià-Balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. I els exemples podrien ser nombrosos.
És aquest amor desmesurat per la seua llengua el que ha portat els professors de la UA Vicent Beltran (Callosa d’En Sarrià) i Carles Segura (Alacant) a realitzar un ingent treball d’investigació i d’arreplega de dades que ha estat plasmat en el llibre Els parlars valencians, títol que recorda un clàssic de la dialectologia catalana com és Els parlars catalans, de Joan Veny.
Divendres 8 de febrer, a l’Espai Jove de la Casa de Cultura, vam tindre el privilegi d’assistir a la presentació d’aquesta obra. José Manuel Bernabeu Rico, castellut, estudiant de Filologia Catalana, va encetar l’acte tot presentant els autors.
Vicent Beltran i Carles Segura (doctors en Filologia Catalana) van anar alternant les seues intervencions, tot valent-se d’imatges projectades. Unes intervencions carregades de força, claredat i optimisme (i de vegades humor) que van fer les delícies del públic assistent.
Després de fer una explicació sumària del llibre, van donar a conéixer als presents un llistat de paraules que són exclusives del parlar castellut (en el context del PV, perquè “vermell” es diu en tot el domini del català tret del País Valencià que empra “roig”): “mocegaló”, “vermell”, “foraca”, etc. Passant a continuació a mostrar i explicar alguns dels 56 mapes de l’Atles lingüístic que tanca el llibre. Mostrant una precisa distribució geogràfica de variants d’algunes paraules (“açò”/”astò”, “palmito”/”ventall”/”abanico”, “sutja”/”follí”/estalzí”, ”llimó”/”llimona“, “encisam”/”ensalada”/”lletuga”, “pimentó”/”pebrera”/”bajoca”, etc).
Entre d’altres, un detall curiós va ser veure com algunes formes que apareixien al nord, després d’haver donat pas a variants diferents, es repetíem al sud, tot donant cohesió a la llengua. Com també el descobriment de formes insòlites (com “tomato” per “tomata” a Xàtiva i la Llosa de Ranes, i “tomaco” per “tomaca” a Canals).
Els parlars valencians és una mostra de la riquesa lingüística de què podem presumir les comarques valencianes, i també una defensa de les peculiaritats, dels particularismes de cada zona o de cada poble, que hem de valorar especialment perquè enriqueixen enormement la llengua. No oblidem que la llengua és la suma de totes les varietats dialectals i particularismes; que la normativa, tot i ser necessària i importantíssima, és només una varietat supradialectal.
