Després d’un llarguíssim estiu i d’una primera excursió al Racó de Sant Bonaventura fa dues setmanes, ja torna a vindre de gust trescar per la muntanya. El dia encara comença amb certa calor, amb la previsió per a demà de fortes pluges al País Valencià.
Eixim des de la part més alta de Moixent, on veiem nàixer un rierol entre una praderia. Des d’allí ens enfilem per darrere de les últimes cases del poble, on una senda amb escalons de formigó ens fa pujar a una de les tres torres que coronen el poble. Des d’ella tenim una vista d’ell, de les altres dues, i d’un recinte fortificat de més extensió. Seguim pujant fort per un pinar fins a situar-nos, darrere d’un collat, en una valleta amb alguns bancals. Allí desemboquem a una pista per la qual seguirem pujant, i fixem eixe punt com a referència per a la tornada. Una preciosa aranya amb la seua teranyina ens crida l’atenció, i és l’objectiu de diverses fotos. La tardor ja comença a notar-se: els fruits dels llentiscles, alguna flor primerenca de cepell, carrasques i coscolles atapeïdes de bellotes encara verdes… i sense adonar-nos-en, després d’agafar una senda, ja ens trobem a les immediacions del cim, on hi ha un repetidor. Fugim d’ell per buscar un eixample on esmorzar, i el trobem entre les penyes del vèrtex geodèsic, on coincidim amb un grupet de tres veterans excursionistes villeners.
De poc més se’ns escapa la visita a la cova Pates, a molt pocs metres del repetidor. Una sendeta marcada amb dos munts de pedres ens mena a la immediata cova. És la joia de la corona d’aquesta serra: estalactites, columnes, formacions que malgrat el vandalisme ens meravellen. Fins i tot trobem una estreta gatera que acaba en una magnífica sala amb més columnes i indicis d’un rierol subterrani.
Ara baixarem per una senda penjada sobre els penya-segats de l’ombria, prop de la qual hi ha altra cova que no arribem a veure per la densitat de la vegetació. Però les vistes cap a la vall de la Costera i l’immens massís del Caroig, amb el cim despuntant entre l’altiplà, ens acompanyaran durant tot aquest tram de baixada.
En altre collat trenquem a l’esquerra buscant la pista per on adés havíem pujat fins arribar als bancals que havíem esmentat anteriorment, on en aquest cas seguirem per la pista, recorrent un pinar aclarit. Encara pujarem un xicotet tram fins l’alt del Pi, on acaba el camí i ens enfilarem per una senda aventurera. Prompte veiem que el desnivell es fa més fort. Unes cordes i diverses baranes, en aquest cas, de cable metàl·lic, ens ajuden en la baixada, ja que sense eixa ajuda hauria sigut molt més complicada. Sembla que no s’acabe mai. Al fons veiem la carretera, alguns bancals, i al mig, el pantà del Bosquet. I és allí on ens dirigim una vegada arribats a la carretera, després de tastar uns deliciosos caquis d’uns camps erms de fa anys.
El pantà se’ns mostra prou buit i amb l’aigua coberta de llimacs. Descobrim les torres que fan de contrafort a aquesta presa del segle XVIII, i diverses carrasques, algunes d’elles segurament centenàries, i per un camí escortat per enormes pins tornem a la carretera.
L’últim tram de poc més de dos quilòmetres serà per asfalt, però no per això deixa de tindre el seu atractiu. És un barranc d’altes cingleres rogenques amb multitud de coves, i restes de la presència d’aigua, que fa uns dies hauria corregut per la llera després d’una pluja torrencial.
I ja al poble ens refresquem a la font vora el rierol, abans d’encaminar-nos pels carrers de Moixent al bar on dinarem. L’arròs al forn, els gaspatxos moixentins i el vi de les Alcusses arredoniran la jornada.
