Les Rutes del Centre: Barranc del Mascarat i Morro de Toix- La Marina 20-5-18

dilluns, 4 juny 2018, 16:21 | Categoria : Les Rutes del Centre
Tags :

La primavera avançada de les darreries del mes de maig ens porta hui cap a la mar. Eixim de Castalla en direcció a Altea i Calp, tot deixant la carretera a l’altura de la urbanització Campomanes, amb el seu port esportiu, port que passarem per deixar els cotxes a la platja de Mascarat, on desemboca el barranc Salat.

La ruta prevista segueix aquest barranc, ja que volem visitar l’estret que més amunt és travessat pels ponts, tant de la carretera N-332 com del trenet de la Marina, donant lloc a un espectacle mixt, entre natural i artificial, que val la pena contemplar. El barranc Salat es presenta com un paradigma del que serà l’excursió d’avui: una barreja de natura autòctona i impactes artificials. Ens crida l’atenció, per exemple, la presència d’una vegetació subespontània, on les espècies de jardí assoleixen un domini estrany sobre les autòctones. El cridaner ricí o el tabac de jardí, en són bons exemples, procedents d’Àsia i Amèrica, respectivament. A mesura que penetrem cap l’estret, tanmateix, margallons i espècies rupícoles ens aniran tornant a situar sobre paisatges propis. Una vegada allà, el record de la Cova Santa, de la vall de Laguar, és inevitable.

Tornem arrere i, a través de carrers de la urbanització, ens introduïm a la serra. En pocs metres l’entorn proper canvia radicalment. Aspra com és, la serra ens ofereix una senda estreta i indecisa que ressegueix la línia de penya-segats mar endins. Morres que pengen sobre una mar, avui serena i plana. Morres de base inestable, on l’acció erosiva de l’onatge ha excavat mossos importants que ocasionen despreniments i originen coves arran d’aigua. Destaca un punt, sobretot: el forat de l’Ase. Finestres impressionants s’obrin sobre l’aigua, que desenes de metres més avall continua la seua labor erosiva. El Morro de Toix és una massa enorme que, poc a poc, va desfent-se sobre el Mediterrani.

A partir d’un cert moment, avançar resulta impossible. Girem cua i tornem fins a un barranquet que ens permetrà d’iniciar l’ascens cap a les antenes de la part superior del Morro, un ascens que se’ns fa dur, donat el pendent i el rascler tallant que ofereixen les roques per aquesta cara. Malgrat això, arribar dalt i obrir la mirada sobre l’impressionant panorama que s’hi albira, ens farà recuperar l’alè en pocs instants. Des de les antenes un plàcid camí, realment una pista, ens durà al mirador de Toix, on l’espectacle del Penyal d’Ifac al nord, i la serra Gelada, al sud, corprenen l’ànim. Per no parlar del Puig Campana, el Ponoig, l’Aitana o la mateixa Bèrnia, que troba en aquest punt el seu límit.

La tornada la fem per una senda superior, arran de parets rocoses on l’escalada és freqüent. Avui no és una excepció i de tant en tant ens aturem astorats davant la presència aèria d’aquests i aquestes senderistes verticals penjats a la muntanya. Baixem ràpidament, de nou els carrers asfaltats d’urbanització ens reben, passem per dalt d’algunes caletes d’aspecte virginal rodejades d’aquest entorn artificialitzat i residencial, i arribem finalment a la platja on ens esperen els cotxes.

Ha sigut una excursió de contrasts, una excursió que ha exigit ser capaç d’obviar certes escenes d’especulació urbanística per tal de centrar l’atenció sobre allò que encara és l’enorme bellesa natural del nostre petit país. L’aguait arqueològic de qui fa recerca i troba les valuoses restes d’un passat que, en la mesura que siga possible, caldrà conservar i reconstruir.

La paelleta de polp i carxofes, al portet de la platja de l’Olla d’Altea, és el final feliç de l’experiència.