l'Històric del Centre

sobre Senderisme

Senderisme

Ja fa molts anys que la gent del Centre Cultural Castellut eixim a caminar. Primerament ho feiem per ací, pels voltants de Castalla: “… a les 8 a La Torre…”, però prompte va sorgir la necessitat de conéixer altres serres i paratges que teníem relativament propers i que despertaven la nostra curiositat. Aquest desig de descobrir racons de la nostra terra –molts d’ells espectaculars- féu que començàrem a programar les nostres eixides. El 88 vam encetar la programació –quasi sempre quinzenal- i, des d’aleshores ençà, pràcticament sense interrupció, hem seguit amb constància, gaudint de l’esport i de la natura, moltes vegades combinant aquests factors amb el patrimoni –pobles, castells, esglésies, ruïnes, …- i, com no podia ser d’altra manera, amb la gastronomia.

El sistema és anar combinant les excursions de mig dia amb les de tot el dia i, quan és possible, alguna eixida de pont. Com és natural, al cap de tants anys, el llistat de llocs visitats és llarguíssim, com podeu comprovar en l’historial que s’adjunta. Anem coneixent-estimant el nostre País.

Tot plegat dóna lloc a una combinació molt gratificant per als qui formem part d’aquest Grup de Muntanyisme. Grup que és obert i canviant –els últims anys el calendari és conjunt amb Natura i Gent-; molta gent hi participa a temporades, encara que les circumstàncies personals manen i, de vegades, impossibiliten la continuïtat. Un record afectuós a tots els qui ens han acompanyat alguna vegada i un ànim molt gran a tots els qui us agrada el senderisme perquè ens acompanyeu sempre que vulgueu.

Finalment recordar els dos lemes que ens acompanyes cada programació:

“No es pot estimar el que no es coneix”, i

“Un dia de muntanya, una setmana de salut”

Salutacions cordials!

 

Actualitat

2 agost 2018

107 aniversari d’Enric Valor Alt de Guisop (Castalla), dimecres 22 d’agost de 2018

El 22 d’agost de 1911 va nàixer a Castalla l’escriptor Enric Valor i Vives.  El 13 de gener de 2000, amb 88 anys, morí a València. Valor va viure sempre compromés amb la llengua i el país. La seua aportació escriptora va des de la gramàtica a l’obra novel·lística, passant per la monumental recopilació literària de les Rondalles Valencianes i una tasca civicocultural heroica.

El curs 2010-11, coincidint amb el centenari del seu naixement, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va  declarar “Any de l’escriptor Enric Valor”. Es feren múltiples activitat d’homenatge. València, Alacant i Castalla acolliren desenes d’actes.

El mateix any 2011, des d’una iniciativa promoguda pel Centre Cultural Castallut i l’Ateneu Cultural Republicà, de Petrer, vam convocar el 22 d’agost l’ascens a l’alt de Guisop (a la serra del Maigmó, entre Petrer, Tibi i Agost), de 1250 m, per celebrar l’eixida del sol, coincidint en el dia exacte del naixement de l’escriptor: “l’Alba de Valor”.  Enguany es repeteix per huitena vegada la convocatòria. I s’hi afigen com a entitats col·laboradores El Tempir, d’Elx, El Teix, d’Ibi, La Cívica-Alacantí, la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, Terres del Vinalopó, la Càtedra Enric Valor, de la UA, i el col·lectiu Gent de Valor.

L’elecció de l’espai no és casual. L’alt de Guisop, fet matèria literària com l’alt del “Eriçons”, en Temps de batuda, és un indret estimat i sovintejat pel mateix Enric Valor. Des d’allí mirem la nostra terra: «La mar es veia com una franja blava i remota que s’omplia d’or fos i de plata bellugadissa per davall del punt on s’aixecava el sol», va escriure Valor.  L’alt de Guisop simbolitza l’epicentre enlairat del món real, literari i màgic, alhora, del mestre i escriptor. Allí es fonen país, paisatge i paisanatge al caliu de la llengua estimada.

Dimecres 22 d’agost, amb vehicles propis: uns partirem des de l’Esplanada, de Petrer, a les 5:15 h; altres ho faran des dels afores de Castalla, a la Creu, a les 5:30 h. I des del Portell de Catí tothom, a peu, farem l’ascens passant pel pou del Carrascalet mentre que el dia s’esperesa descobrint-nos entre les primeres llums un paisatge tan amable com admirable.

Enguany celebrem moltes  efemèrides del mateix Valor, la seua obra o fets i personatges ben pròxims a la seua trajectòria: el 150 aniversari de Pompeu Fabra, el seu gran referent gramatical; el 125 aniversari de Carles Salvador; el centenari del naixement del seu amic i lexicògraf valencià, Francesc Ferrer Pastor; 90 anys de les primeres lectures de Valor en català i de la publicació del seu primer relat, a Elx;  85 de l’inici de les col·laboracions com a redactor del Tio Cuc i El Camí; 65 de la publicació per leditorial Barcino de Narracions de la Foia de Castalla;  60 de l’edició per Torre del tercer volum de les Rondalles Valencianes; 40 del Curso medio de gramàtica catalana referida especialment al País Valenciano; 30 de la publicació de Narracions perennes; i 25 de la concessió de la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya.

L’octubre de l’any passat, a Castalla, organitzat per l’Ajuntament i diversos col·lectius i entitats (Gent de Valor, CCC, Cat. E. Valor-UA…) , es va celebrar exitosament la I Fira de la Fantasia “Enric Valor”; enguany la Diputació d’Alacant ha celebrat a Castalla, per segon any consecutiu, la gala de lliurament del Premi de novel·la en valencià “Enric Valor”, en la XXIV edició, guanyat per Vicent Usó amb El paradís a les fosques.

En aquesta festa valoriana del 22 d’agost del sol, el paisatge, la cultura, la llengua, la paraula, les lletres i la civilitat, els hòmens i dones que ens hi trobarem no deixarem de reivindicar altres accions i mesures que dignifiquen la figura de l’escriptor castallut i la nostra pròpia cultura: la creació de la Fundació Enric Valor; cal incrementar la presència de l’obra narrativa de l’escriptor en adaptacions audiovisuals en totes les plataformes de la programació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació; la recuperació de la Casa Valor, a Castalla, com a espai de memòria, estudi i projecció cultural; s’ha de convertir en un lloc públic de convivència mediambiental i cultural la partida de Planisses; denunciem el marc legal i jurídic que impedeix avançar en  l’increment dels usos administratius i socials de l’idioma; seguirem reivindicant de Vinaròs a Oriola una Escola Valenciana plurilingüe vertebrada entorn al valencià i a l’excel·lència i la qualitat educativa…

Ho volem tot i amb la urgència de les persones que esperem avançant i sense defallir. Un cavaller valencià com el senyor Enric Valor va començar a reivindicar tot açò fa pràcticament un segle en un exercici de dignitat permanent. En honor a aquesta dignitat, ja va sent hora d’aconseguir algunes de les fites marcades.

ASPECTES TÈCNICS A TENIR EN COMPTE

  • A l’alt de Guisop és la cita, tot just uns instants abans de trenc d’alba. Enguany serà el huité any que farem l’exigent però curt i amable ascens matiner per a homenatjar Enric Valor (DIMECRES, 22 D’AGOST DE 2018)
  • Uns partirem des de l’Esplanada de Petrer, amb vehicles, a les 5:15 h. Altres ho faran des dels afores de Castalla, a la Creu, a les 5:30 h. Tots i totes ens aplegarem al Portell de Catí i des d’allí, a peu, farem l’ascens.
  • Convé dur bon calcer, llanterna per als primer moments de la caminada, roba d’abric lleugera, capell, aigua i un petit mosset (galetes, fruita…).
  • Els assistents que voluntàriament ho desitgen poden aportar alguna botella de cava, herbero, moscatell, etc. (begudes de la terra) per fer el brindis.
  • Així mateix, qui vulga, pot dur breus textos del mestre Valor, o que s’hi relacionen molt directament, per llegir-los i compartir-los amb la resta d’assistents en un ritual tan senzill i emotiu com grandiós per l’entorn i l’home que el motiva: el senyor Enric Valor, de Castalla.
  • Finalitzat l’acte al cim, un grup majoritari s’aplegarà per a continuar l’homenatge en un esmorzar a Castalla. Tot i que cap dels assistents s’ha de sentir obligat a anar-hi, ho indiquem perquè serà al mateix cim on es confirmarà la participació en l’esmorzar i perquè es tinga previst en la planificació horària de retorn a casa.
31 juliol 2018

Les Rutes del Centre: Serra de Quatretonda – Vall d’Albaida 4-3-2018

Ens desplacem a Quatretonda (Vall d’Albaida), amb un oratge insegur. Des del poble prenem el Camí de la Serra, i el pugem amb els cotxes fins al punt més alt, des d’on començàrem a caminar per una pista que recorre bancals d’oliveres, ametlers, garrofers i tarongers, esguitat de casetes, fins l’última, situada en una preciosa valleta. Després de recórrer els últims bancals ens endinsem en un pinar de grans exemplars de pinastre, al mig del qual està l’Avenc. Tot i que està protegit per una reixa, es podia obrir la porta i observar-lo de prop. Això sí, per la seua fondària, era impossible arribar a veure on acabava. Bon moment per a esmorzar.

Continuant pel pinar arribem a un coll des d’on se’ns obri una vall. A la seua capçalera es troba Pinet, l’últim poble de la Vall d’Albaida, emmarcat per unes serres descarnades, però també enganyoses: a la part alta sobreviu un bosc de sureres, una raresa botànica, donat que és una espècie que no tolera la calç, i en aquest cas, creix sobre substrat calcari. Seguim per la carena, encara guanyant més altitud, fins a un punt, quasi al capdamunt, des d’on baixa una senda vorejant el barranc dels Conills. Per ella arribem, amb l’olor a la pebrella i la sajolida, a la casa del Tio Honorio, i a partir d’ella, ja per camí, continuem davallant, ja apartant-nos progressivament del barranc, fins a la Cava de la Falaguera. No es tracta d’un pou de neu, sinó d’un alcavó ple d’aigua amb una fonteta que ompli un abeurador.

Encara ens apartem més del barranc, i quan el camí pareix que vaja al fons, el deixem per una drecera emboscada que ens porta a la pista del Pla dels Corrals, que anirem remuntant, primer, per l’alberg de la Bastida, i després, pel Pla de l’Engolidor, una àrea recreativa amb refugi on trobarem un aiguamoll. L’aigua que hi naix, de seguida és engolida per un sumidor i desapareix sota terra. I completem la ruta pujant fins al punt on havíem començat, sempre amb la presència del pinar i alguns bancalets d’oliveres.

Dinàrem a Llutxent, i després d’una bona paella, encara vam visitar el Monestir del Corpus Christi amb el seu garrofer monumental, amb vistes al castell de Xiu.

19 juliol 2018

Les Rutes del Centre: Barranc de Ràgil-Riu Verd-Torroselles – Tibi (l’Alcoià) (FdC34)

Amb prevenció per la possible calor, un grupet reduït deixem el cotxe junt al nou polígon de Tibi, on agafem una sendeta trialera que ens introdueix, ja d’entrada, al barranc que ve de Ràgil, d’on agafa el nom. Anem seguint el senderol que les bicicletes, principalment, han obert pel llit del barranc i prompte apleguem al mas anomenat La Rambla de Torró (s’endevinen les lletres d’un antic cartell amb aquest nom damunt la porta de la casa), que en el seu temps es veu que era bastant complet, ara està en ruïnes, exceptuant un edifici en bastant bon estat que té una gran cisterna, ara tancada. Continuem baixant i passem per davall de la carretera de Terol. Els barrancs amaguen sempre racons bonics, excavats per les fortes avingudes que, esporàdicament, es succeeixen, amb trossos de vegetació, de vegades exuberant.

Apleguem a l’alçada del Pla de la Magdalena o de Torró, com li diuen a Tibi. S’endevina que era un paratge ric en aigua, perquè hi ha diversos alcavons i basses per aprofitar aquest bé de Déu tan escàs actualment. La Font de la Teula també estava ací al costat. La casa és espectacular, molt rica, mostra el poder que la família Torró tenia fa un centenar d’anys -1899 i 1904 són dates que apareixen a la façana i reixes-. Malauradament el mal de l’abandó ha aplegat els últims anys i està en un procés molt lamentable –però encara seria salvable-; unes reixes magnífiques a l’entrada, una capelleta, un celler amb les botes encara, unes sales i habitacions obertes i espoliades i un enorme terrat, amb un perillós forat a la teulada. Fa pena veure aquest patrimoni llançar-se a perdre. No hi ha qui li pose fil a l’agulla i s’ajude a conservar aquesta riquesa històrica?

Seguim barranc avall, amb alguns trossos espectaculars, uns per l’erosió i altres per la vegetació… i prompte apleguem al riu Verd, que en aquest lloc du l’aigua clara. El creuem i ens trobem davant d’una casa que antigament era un molí, el dels Ibàñez; un home molt agradable ens dona explicacions i ens mostra els baixos, la sala on estava ubicat el molí, tota de pedra de silleria, molt bonica. Al costat, més amunt, estan restaurant altre molí, el de Colau –o del Marqués-; molt amables també els propietaris ens van explicar moltes anècdotes… el molí va ser del Marqués de Dosaigües, quan es va fer el pantà de Tibi, té una inscripció del 1620…

Després de pegar un mos a l’ombra i a la vora del riu, seguim i passem també pel Molí Custodio, l’últim que va estar en funcionament –els anys 50-60- i l’últim, el del Clot, abandonat i degradant-se a poc a poc. Enfilem una pronunciada costera que ens du a Les Torroselles, un caseriu amb quasi totes les cases restaurades i on una amable senyora ens va donar tota classe d’explicacions. Un mas proper i abandonat ens crida l’atenció, preguntem a la senyora i ens respon que és L’Almussai, quedem sorpresos perquè Enric Valor va utilitzar aquest nom, al seu imaginari literari, per a designar el mas de Planisses. Interessant!

Des d’allí remuntem fins un centre hípic proper i per l’antiga via retornem a pel vehicle. Tant de xarrar ha endarrerit l’hora de tornada, però encara allarguem el matí amb una cerveseta que tanca el trimestre.

Bon Estiu!

Centre Cultural Castellut juny 2018

20 juny 2018

Les Rutes del Centre: Torres de l’Horta d’Alacant – L’Alacantí – 3.6.18

En previsió d’altes temperatures vam avançar l’eixida a les 7’30 h. Passades les 8 ens trobàvem amb un grup de companys de l’Alacantí que ens esperaven a Sta. Faç, davant del santuari. Fetes les presentacions i salutacions de rigor, l’amic Enric A. i el company Juan ens van fer una detallada explicació de l’origen, el motiu, la tipologia i les característiques de les construccions que anàvem a contemplar, les cases fortificades de l’Horta d’Alacant, una preciosa singularitat d’aquestes terres vora mar. La defensa de les incursions del cors nord-africà, a causa de la riquesa de la zona, en tenen la culpa.
Powered by Wikiloc

La primera torre a contemplar va ser la de Sta. Faç, possiblement la més espectacular i senyorívola; prop d’ella hi ha un refugi de la Guerra Civil –aquest llogaret va tindre un important paper en la cadena de construcció d’avions que es va organitzar per estes terres-. La Torre de Soto va ser la següent, amb una detallada explicació; després va seguir la de Villa Garcia i la de Ca Xoli, aquesta en l’interior d’una propietat només pot contemplar-se parcialment. Vam continuar la ruta fins la Torre del Boter, espectacular ella per les dimensions i la seua estètica, dominant un gran espai i visible des de quasi tota l’Horta. La Torre del Comte, restaurada però amb l’edifici adjunt derrocat, va ser la següent. No molt lluny, vam aplegar a la Torre de Santiago, la qual, juntament amb la casa adjunta presenten un aspecte esplèndid, estant habitada i molt ben cuidada. Seguidament anem fins la Torre de Sarrió, aquesta pública i situada enmig d’una rotonda sense cap pas que en facilite l’aproximació; està ben restaurada i els amics de les Torres de l’Horta pretenen que s’aprofite per fer un Centre d’Interpretació… esperem que se n’isquen amb la seua. Sota una bona ombra i damunt la gespa, peguem un mos i xarrem bona cosa.

A continuació ens dirigim a la Torre de les Reixes, en perfecte estat i on hi ha un restaurant amb molt bona pinta; gràcies a l’amabilitat dels encarregats, vam poder entrar i pujar a la terrassa i a la torre, fent-nos una idea més precisa de la funció d’aquestes edificacions –des de dalt es visualitza quasi tota l’Horta, fins i tot el mar- posar en alerta tots els habitants de l’entorn front el perill invasor. La Torre de Fabià no és ja més que una ruïna; la del Xiprer va ser la següent i, segons les explicacions, era part d’una mansió amb una gran extensió de terres –el seu estat actual és deplorable-. Vam continuar cap a la Torre de la Mitja Lluna, la qual està actualment en procés de restauració, habitada i ben cuidada. La Torre de Plàcia, propera a l’anterior, està absorbida per una urbanització, un clar exemple de la falta de respecte pel patrimoni comú, actualment en plets i amb un futur ben fosc.

Comencem el retorn i passem per la Torre de Bosch, que es veu mínimament, perquè està dins d’una propietat privada; la següent és la Torre de Juana, la qual està sent restaurada per un grup de persones, amb la idea de què estiga a l’abast del públic i es puguen fer exposicions i activitats culturals. Passem junt a una propietat on s’amaga la Torre de l’Alameda i finalment podem contemplar la Torre de la Cadena, també aquesta en bon estat. Acabem, de nou en Sta. Faç.

Necessàriament cal fer una reflexió del perquè de l’estat de gran part d’aquestes edificacions – i d’altres que s’han perdut-. Només des de la ignorància i la negligència s’explica que no se’ls done un tracte preferent a unes construccions magnífiques que ens han aplegat des de fa segles i que són testimoni d’una època d’esplendor d’Alacant i la seua Horta, de quan fins i tot les cases reials europees bevien vi de la Condomina, el millor del món. Realment no se sap en què estan pensant els responsables de patrimoni de l’Ajuntament d’Alacant.
Molt recomanable el llibret “Les torres de l’Horta d’Alacant, un patrimoni singular” d’Enric Aragonés i Juan López sala, de Publicacions de la Universitat d’Alacant. (podeu llegir-ne un fragment)

Salvem les Torres de l’Horta!

4 juny 2018

Les Rutes del Centre: Barranc del Mascarat i Morro de Toix- La Marina 20-5-18

La primavera avançada de les darreries del mes de maig ens porta hui cap a la mar. Eixim de Castalla en direcció a Altea i Calp, tot deixant la carretera a l’altura de la urbanització Campomanes, amb el seu port esportiu, port que passarem per deixar els cotxes a la platja de Mascarat, on desemboca el barranc Salat.

La ruta prevista segueix aquest barranc, ja que volem visitar l’estret que més amunt és travessat pels ponts, tant de la carretera N-332 com del trenet de la Marina, donant lloc a un espectacle mixt, entre natural i artificial, que val la pena contemplar. El barranc Salat es presenta com un paradigma del que serà l’excursió d’avui: una barreja de natura autòctona i impactes artificials. Ens crida l’atenció, per exemple, la presència d’una vegetació subespontània, on les espècies de jardí assoleixen un domini estrany sobre les autòctones. El cridaner ricí o el tabac de jardí, en són bons exemples, procedents d’Àsia i Amèrica, respectivament. A mesura que penetrem cap l’estret, tanmateix, margallons i espècies rupícoles ens aniran tornant a situar sobre paisatges propis. Una vegada allà, el record de la Cova Santa, de la vall de Laguar, és inevitable.

Tornem arrere i, a través de carrers de la urbanització, ens introduïm a la serra. En pocs metres l’entorn proper canvia radicalment. Aspra com és, la serra ens ofereix una senda estreta i indecisa que ressegueix la línia de penya-segats mar endins. Morres que pengen sobre una mar, avui serena i plana. Morres de base inestable, on l’acció erosiva de l’onatge ha excavat mossos importants que ocasionen despreniments i originen coves arran d’aigua. Destaca un punt, sobretot: el forat de l’Ase. Finestres impressionants s’obrin sobre l’aigua, que desenes de metres més avall continua la seua labor erosiva. El Morro de Toix és una massa enorme que, poc a poc, va desfent-se sobre el Mediterrani.

A partir d’un cert moment, avançar resulta impossible. Girem cua i tornem fins a un barranquet que ens permetrà d’iniciar l’ascens cap a les antenes de la part superior del Morro, un ascens que se’ns fa dur, donat el pendent i el rascler tallant que ofereixen les roques per aquesta cara. Malgrat això, arribar dalt i obrir la mirada sobre l’impressionant panorama que s’hi albira, ens farà recuperar l’alè en pocs instants. Des de les antenes un plàcid camí, realment una pista, ens durà al mirador de Toix, on l’espectacle del Penyal d’Ifac al nord, i la serra Gelada, al sud, corprenen l’ànim. Per no parlar del Puig Campana, el Ponoig, l’Aitana o la mateixa Bèrnia, que troba en aquest punt el seu límit.

La tornada la fem per una senda superior, arran de parets rocoses on l’escalada és freqüent. Avui no és una excepció i de tant en tant ens aturem astorats davant la presència aèria d’aquests i aquestes senderistes verticals penjats a la muntanya. Baixem ràpidament, de nou els carrers asfaltats d’urbanització ens reben, passem per dalt d’algunes caletes d’aspecte virginal rodejades d’aquest entorn artificialitzat i residencial, i arribem finalment a la platja on ens esperen els cotxes.

Ha sigut una excursió de contrasts, una excursió que ha exigit ser capaç d’obviar certes escenes d’especulació urbanística per tal de centrar l’atenció sobre allò que encara és l’enorme bellesa natural del nostre petit país. L’aguait arqueològic de qui fa recerca i troba les valuoses restes d’un passat que, en la mesura que siga possible, caldrà conservar i reconstruir.

La paelleta de polp i carxofes, al portet de la platja de l’Olla d’Altea, és el final feliç de l’experiència.

21 maig 2018

Les Rutes del Centre: Serra d’Almudaina – Benimassot (El Comtat) – 22.4.18

Una vegada posats al corrent de les novetats del grup, ens dirigírem cap a la Vall de Seta, preciós territori delimitat per la magnífica Serrella al S i la modesta Serra d’Almudaina al N. Passant Gorga i Balones, apleguem a Benimassot, un poblet menut però molt ben cuidat, en un greu procés de despoblament, com la majoria dels del voltant –s’hauran de prendre mesures més dràstiques per recuperar població si no es vol aplegar on suposem que ningú vol-. Ens acompanya un amic d’aquest poble qui, al llarg de tot el dia, ens explica mil i una anècdotes que encantarien a qualsevol qui les escoltara; li insistim en què ho deixe per escrit o gravat… veurem si s’anima.

Després de visitar sa casa, amb la vista més increïble que pugueu imaginar, un balcó front a la Serrella amb els seus frares majestuosos i els runars inacabables; comencem a caminar, la Font de Baix, ufanosa i amb un llavador al costat, la de la Perera, també amb llavador, però seca perquè s’enduen l’aigua a Famorca, el Calvari, el mas del Corral de la Penya, molt ben arreglat… Enfilem ara per una senda de pedra, d’aquelles que ens recorden els moriscos, fent ziga-zaga fins els Cocons, un replanell on hi ha algun cultiu i on agafem una pista cap a la Font de Frau, molt ben arregladeta i que ens serveix per pegar un mos, sempre acompanyats per la xarradeta  i els comentaris de l’actualitat..

Refem el camí fins els Cocons i continuem per la pista; en una bifurcació tirem a la dreta i anem buscar uns abrics, les Covetes Roges, amb pintures rupestres; ens costa, però sí que creiem identificar algunes pintures. Tornem enrere i seguim per la pista, enmig de bancals que dóna gust veure’ls treballats. Apleguem a La Torreta, un lloc on queda la base del que podria haver estat una torre de defensa, amb una premsa d’oli excavada en la roca i on un panell informatiu relaciona aquell paratge amb un poblament iber –ha hagut troballes valuoses d’aquest període, com la Dama de Benimassot, actualment al Museu Arqueològic d’Alcoi-. Seguim ara cap a ponent per un camí secundari i, guiats pel nostre company apleguem a l’Olivar, un rodal amb unes quantes oliveres mil·lenàries increïbles, espectaculars, vertaders monuments naturals que fa feredat imaginar-se el que hauran viscut, del que hauran estat testimonis… Més de mil anys! Uau!!! Només per contemplar-les, val la pena el desplaçament, són una preciositat!

Ens dirigim ara cap al poble on ens esperen altres amics, unes cerveses fresques i un arròs al forn. Satisfacció pel matí i per allò vist i viscut!

Centre Cultural Castellut – maig 2018

 

Powered by Wikiloc
16 abril 2018

CALENDARI D’EXCURSIONS – 2n trimestre 2018

Ací teniu les nostres propostes senderistes per al present trimestre. Esperem que siguen del vostre gust i ens acompanyeu sempre que pugueu. El nostre territori és preciós i coneixent-lo anem estimant-lo cada vegada més…

Salutacions cordials!

 

DATALLOCDURADADIFICULTAT
15 abril El Ventós, des d’Agost (Alacantí) ½ diaMitjana
22 abrilSerra d’Almudaina – (Comtat)Tot el diaMitjana
6 maig Ruta de l’aigua – Sella (Marina Baixa) 1/2 diaMitjana-Baixa
20 maig El Mascarat – Morro de Toix (La Marina )Tot el diaMitjana-Alta
3 juny Torres de l’Horta – Alacant (Alacantí)1/2 dia - QUEDEM A LES 7:30 EN L'ARGENTINA Fàcil
24 juny Barranc de Meclí – Torroselles – Castalla-Tibi (Alcoià) (FdC 34) 1/2 diaMitjana
22 agost 107 Aniversari d’Enric Valor
A trenc d’alba a l’Alt de Guisop

5’30 a La Creu o 5’45 al Coll del PortellLectures, música, brindis i posterior esmorzar.

Totes les eixides no indicades seran a les 8 h, des del Bar Argentina

Recorda: Un dia de muntanya… una setmana de salut!

… i una altra: No es pot estimar el que no es coneix!

 

Centre Cultural Castellutabril 2018

10 abril 2018

Cicle de Muntanyisme 2018 – Històries de vida i amistat amb vivències extremes

Ja ha acabat el Cicle de Muntanyisme que el Centre Cultural Castellut ha organitzat conjuntament amb el Centre Castellut de Muntanyisme. Vam començar el 23 de febrer amb el documental “Deixa’m viure” de Kilian Jornet; introduït magníficament per Joande Mira, vam poder aproximar-nos a la realitat d’una persona fora d’allò normal; l’esperit de superació i la búsqueda dels propis límits marquen la trajectòria d’un jove català que no deixa de sorprendre’ns mai. La seua determinació i la seua capacitat, els cims que va assolint i les relacions d’amistat que totes aquestes activitats comporten… Les ascensions al Montblanc, l’Elbrus i el Cerví ens van posar dels nervis…

Per al següent documental “Messner”, Joande Sempere ens va presentar José Ferrero, professor a l’IES La Creueta d’Onil i fervent seguidor de la vida i les fites aconseguides per Reinhold Messner, de qui ens va fer una bona aproximació. El documental va fer un recorregut per la vida d’un dels millors alpinistes –si no el millor- de tots els temps, descobrint-nos com aplega a ser l’extraordinari muntanyer que va ser i quina va ser la seua trajectòria professional. La ja mítica –i tràgica- ascensió al Nanga Parbat, ser el primer en pujar l’Everest sense oxigen i també en fer els catorze huit mils ens dóna idea de la magnitud de la seua figura. Certament, les imatges no van deixar indiferent ningú dels assistents.

El tercer documental “Pura vida”, d’Iñaki Ochoa, ens el va presentar Cristina Esteve Mollà, del Centre Castellut de Muntanyisme. La malaltia d’Iñaki en plena ascensió a l’Annapurna –una de les muntanyes més perilloses-, desencadena una operació de rescat increïble. Una vegada salta l’alarma, i durant quatre dies, es posen en marxa persones i mitjans per intentar salvar un company que està en una situació límit. Arriscar la pròpia vida per ajudar un company és part de la filosofia i de la manera de viure la seua passió per la muntanya. Un document vital impressionant.

I, per rematar el Cicle, ens va acompanyar Joao Garcia, el millor alpinista portuguès de tots els temps. Raül Verdú Carbonell, president del Centre Castellut de Muntanyisme, amic personal de Joao, va ser qui va fer possible la seua presència i l’encarregat de presentar-lo. Basant-se en un audiovisual, del que només vam veure 20 minuts, Joao ens va parlar de la seua experiència vital, que ell anomena “14 cumbres de + de 8.000. 17 años de una vida”, que diu molt del contingut de la xarrada. Ser la 10a persona en completar els 14 cims que tenen més de 8.000m el converteix en un ser excepcional i tenir-lo davant, parlant-nos amb total naturalitat i responent a totes les nombroses preguntes que li vam fer va ser un moment extraordinari. Amb la seua senzillesa i proximitat va aconseguir que tots els presents ens convertírem en admiradors seus. Experiències seues com la de l’Everest, on va predre un company i va patir diverses congelacions ens van colpir profundament. Les expedicions que organitza actualment i els plans de futur van posar fi a una jornada molt emotiva. Un privilegi haver gaudit de la presència de Joao Garcia.

Ben segur que repetirem l’activitat; tots vam quedar molt satisfets!

Centre Cultural Castellut – abril 2018

5 abril 2018

Les Rutes del Centre: La Vall d’Alcalà – Margarida – Condoig ( El Comtat) 25.2.18

 

Després de deixar els cotxes a l’aparcament habilitat a l’entrada del poble d’Alcalà, front a la piscina, comencem la caminada passant per davant del càmping per la pista asfaltada que porta al corral d’Andon. Creuem els barranquets que donen origen al riu Girona, que es dirigeix cap a l’est, recorrent tota la Marina Alta.

Les panoràmiques al sud, amb Serrella al fons, són magnífiques, un escenari salvatge en una valleta alta i allunyada de tot. L’oratge acompanya i la florida dels ametlers ofereix un plus de bellesa als bancals de secà, entapissats de citrons també florits.

Passem el barranc del Molinet i arribem al primer dels despoblats moriscs que anirem trobant al llarg de la ruta, La Roca. Impressiona veure’l, encara altiu i evocador. L’Ajuntament d’Alcalà ha indicat a través dels corresponents cartells diverses rutes pel terme, una de les quals fa referència als diversos despoblats com aquest que s’hi poden trobar.

Abandonem la pista asfaltada en arribar al barranquet del Pelegrí, pocs metres avall del despoblat, i ens endinsem per un corriol que ens menarà al Pla del mateix nom, botant sobre el petit curs d’aigua que circula pel barranc. Entrem, així, al terme de Margarida, que pertany ja a la comarca veïna d’El Comtat. Les aigües corren ara cap al riu Serpis, hem canviat de conca hidrogràfica, i l’espectacular Benicadell ens ho recorda, al fons.

Precisament el barranc on hem arribat ara es diu Barranc del Terme. De nou una pista asfaltada ens facilita el camí fins a Margarida, travessant la carretera CV-712, per la qual hem vingut fa un parell d’hores. Creuem l’encisador poblet, aturant-nos uns moments davant l’església, on poquíssims parroquians ixen de missa. Canviem amb ells quatre mots i seguim camí cap al corral dels Pins i el barranc del Condoig.

Donades les dificultats per penetrar al Condoig des d’aquesta part, degut al creixement de la vegetació, optem per continuar pel camí de Beniaia, a través del qual arribem al següent despoblat morisc: Cariola. Serà des d’allà on iniciarem la ruteta que ens durà a l’interior del Condoig, situant-nos en el seu punt més íntim, on un petit brollador i una bassa, encerclats d’una atapeïda vegetació ombrienca, marquen la fi del recorregut. La tornada a Cariola la fem pel mateix camí.

Passem, a continuació, per l’entranyable font i llavador de Beniaia, amb un bon doll d’aigua, creuem el pobliu i per davant del cementeri eixim a la carretera que baixa a buscar de nou la CV-712. Nosaltres, però, l’abandonem immediatament per agafar la pista asfaltada que ens durà al despoblat de Benialí i uns quilòmetres més endavant a Alcalà, on ens esperen els cotxes. És hora de dinar, la caminada ha acabat després de poc més de cinc hores de marxa.

8 febrer 2018

Cicle de Muntanyisme a la Casa de Cultura de Castalla a partir del 23 de febrer

En col·laboració amb el Centre Castellut de Muntanyisme hem organitzat un Cicle de Documentals de Muntanya. Una conferència i tres documentals molt interessants que faran les delícies dels amants de la muntanya!

Deixa’m viure, de Kilian Jornet, Messner la trajectòria de Reinhold Messner un dels alpinistes més destacats del món, i Pura Vida, d’Iñaki Ochoa . A més a més, una conferència de la mà de Joao Garcia presentant l’audiovisual”14 cumbres de +8000, 14 años de una vida“. Joao és el més destacat muntanyer de Portugal, ha fet els 14 pics de +8000, tot un expert, que ens narrarà les seues vivències i sentiments.

No us ho deveu perdre!

Centre Cultural Castellut – febrer-març 2018