“Refugiats a Lesbos”: un inestimable testimoni de primera mà de la crisi dels refugiats.

divendres, 25 maig 2018, 15:00 | Categoria : Conferències
Tags :

Divendres 18 de maig la Casa de Cultura va acollir la xarrada “Refugiats a Lesbos: víctimes de l’egoisme i la tirania”, organitzada conjuntament pel col·lectiu La Foraca i el Centre Cultural Castellut. Davant una extraordinària assistència de públic, Rosa Bernabeu Santisteban i Josep Serrano Ramon van saber transmetre la seua experiència singular i admirable, com a voluntaris de les ONG Proemaid i DocMobile, als campaments de refugiats de l’illa grega de Lesbos. Josep Serrano col·laborà en tasques de salvament marítim, mentre que Rosa Bernabeu prestà serveis com a metgessa.

L’illa de la poetessa Saffo, la terra que tant estimava Aristòtil, un lloc encara paradisíac i turístic, es va veure desbordada els anys 2015-2016 per una allau de refugiats que hi arribaven des de Turquia de camí als països europeus; la major part fugien de les guerres de Síria, Iraq, Afganistan… Un milió de persones la van creuar de camí a Europa durant eixos anys. El 20 de març de 2016 es va signar un acord entre la Unió Europea i Turquia que posava fre a aquest trànsit: Turquia havia de fer de dic de contenció perquè Europa no estava disposada a admetre refugiats indiscriminadament. Però els conflictes armats han continuat. En el cas més greu, el de Síria, els països limítrofs con Líban, Jordània i Turquia han hagut d’acollir milions de refugiats.

Com ocorre en aquests països esmentats, també l’illa de Lesbos està desbordada, perquè la UE està donant asil amb comptagotes als refugiats arribats al seu territori. El camp de refugiats de Mòria amb capacitat per a 2000 refugiats segons ACNUR, n’acull a hores d’ara més de 7000, en unes condicions infrahumanes. Com va comentar Rosa Bernabeu, la situació dels refugiats a Mòria és insostenible, inhumana. Els milers de refugiats arribats per mar amb els dinghys (embarcacions) esperaven que l’arribada a Europa els obriria les portes a l’esperança, a una vida millor; i el que han trobat és desesperança, moltes voltes desesperació.

Depressió, ansietat, suïcidis, violacions, baralles, cues interminables, manca d’higiene… En un sol container malviuen desenes de persones, i aquests, per estalviar espai al que és el camp de refugiats més gran d’Europa, són col·locats un damunt de l’altre tot formant dos pisos. Els 87000 habitants de l’illa de moment aguanten però en qualsevol moment poden mostrar una actitud hostil cap als 9500 refugiats als quals els uneix un veïnatge forçat.

Al campament de Kara Tepe, també a Lesbos, no ocorre açò. Les 1300 places de què disposa estan ocupades i no s’acull a ningú més. Allà les condicions són molt millors, però es veuen obligats a deixar al carrer els refugiats que toquen a la porta.

Segons Josep i Rosa, el tema és complicat i de difícil solució si no canvia l’actitud de la UE. Les ONG estan salvant la situació i la seua tasca és crucial, però açò no són més que parxes, ja que són els estats els que realment poden fer que la cosa canvie.

Les paraules finals de Rosa Bernabeu van ser ben significatives, quan va dir que les noves generacions miraran aquesta època que estem vivint i no comprendran el menfotisme de la humanitat davant una tragèdia col·lectiva com la que afecta les desenes de milions de refugiats que hi ha ara mateix al món. Potser s’escandalitzen i no ho comprenguen, com nosaltres ens escandalitzem i no comprenem ara l’ascens del nazisme i l’extermini, el dolor i la barbàrie que van provocar.

CCC-Maig 2018