Disc en Directe: 27-03-93 (Ovidi a Castalla) restaurat per Pau Miquel Soler (Arthur Caravan)

dissabte, 22 setembre 2012, 12:33 | Categoria : Concerts
Tags : ,

El cantant i guitarrista del grup Arthur Caravan ha fet una feina extraordinària restaurant l’àudio del concert d’Ovidi Montllor a la Casa de Cultura de Castalla el 27 de març de 1993.

Copiem i peguem del seu Facebook:

 

27.03.93

El bootleg o “disc pirata” és un artefacte estrany. Els qui sovint seguim determinats artistes amb certa devoció sempre “volem més”, més del que dóna la discogràfia oficial, vull dir. De la meua butxaca he pagat molts bootlges -Television, Eno, Velvet, Patti Smith, Beatles…- i alguns d’ells es troben entre els meus discs favorits. El bootleg -de directes o rareses- sempre ofereix una perspectiva enriquidora i única d’aquells qui més admires. Això si, no és per a tots el públics, exigeix cert “sacrifici” auditiu car s’insereix en les antípodes del burgués Hi-fi. De fet això és una cosa que m’agrada, cal capbussar-se en ell per entrar en la seva màgia.

Entre ahir i avuí he confeccionat el meu primer bootleg. Ahir vaig descobrir un video, penjat només fa dos dies, d’un concert de l’Ovidi al centre cultural de Castalla molt especial -després contaré perquè-. Com que vull gaudir de la raresa he decidit passar l’audio de Youtube a Mp3 i confeccionar un “disc”, amb intenció de escoltar-lo bastant.

El resultat és modest, però satisfactori. Gràcies a la tasca he entés que sentia Cecilia al restaurar el Ecce Homo de Borja: quan un no arriba a més fa el que pot. Jo concretament simplement per a “restaurar” l’audio – provinent d’una cinta de video de l’any del catapum i damunt a baixa qualitat – he editat les pistes,normalitzat, comprimit un poc i equalitzat els molestos subgreus i aguts. No he pogut fer més, però es pot escoltar.

Com ja vaig escriure ahir compartint el video, aquest concert és un testimoni excepcional per als “fans” d’Ovidi. El primer motiu, a banda del repertori en sí, és la quantitat de cançons inèdites que es poden escoltar al recital. Com molts sabem Ovidi preparava el seu retorn des de 1980 amb un disc que anava a titular-se “Verí Good”. La mort va truncar el seu projecte del que només resta l’enregsitrament de la cançò “El meu poble Alcoi”. Escoltant les rareses hom pot entreveure com, segurament, anava a parir un disc inoblidable.

A banda de clàssics- extrets la majoria de “4.02.42” i “A Alcoi”- , d’entre les peces del repertori destaquen les musicacions dels poemes de Blai Bonet i Jaume Subirana així com cançons com “Que et sembla, Toti?”, “L’arc de Sant Martí” o “Si mai de tu”, cançons de boniques melodies i sensibilitat exquisida. Amén de peces absolutament desconegudes com “Nick Colau” o “Tríptic de l’apocalipsi”.

El segón motiu per a que aquest concert siga únic i irrepetible te relació amb l’efemèride amb la qual he titulat el disc . El dia 27 de Març de 1993 fou justament el dia que morí Vicent Andrés Estellés, a les mateixes hores que el cantant feia aquest recital. Durant el concert, just abans d’intepretar “Una escala qualsevol”, Ovidi dedica el tema al poeta “amb el sentiment mes gran de que es pose prompte bo, perquè esta molt malaltet”. Des d’aquestes paraules no passaria ni un hora perquè Estellés marxara definitivament de vacances. Quan arriba l’obligat bis, se li comunica la mort del seu amic a l’escenari: “Ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés” – diu a un públic que respon amb un silenci glaçant -. “Haviem previst un parell de cançons, ja que vostés son tan amables… No estic massa en condicions de cantar… Intentarem cantar “M’aclame a tu”.

El que es pot escoltar després és senzillament molt emotiu…

Coincidències estranyes he patit jo també en les hores amb que em trobava fent açò. La primera, és menor, però val a dir que hauré xafat l’asfalt de Castalla dos o tres vegades en la meva vida, una d’elles ahir hores abans de descobrir el video. La segona te a veure amb la portada que modestament també he confeccionat. Buscava per internet una imatge del darrer Ovidi, una imatge de concert, poc arquètipica i ilustrativa del contingut. D’entre tota la marabunta de imatges, destrie una amb bona qualitat, una foto meravellosa i eloqüent. Minuts després parlant del que estava fent amb Hugo Mas per telèfon em menciona que coneixia una foto molt maca que va prendre Pep Fuster, pare del meu amic Elies, qui havia estat en eixe concert. Poc després descobrisc que la foto que havia triat a cegues, és justament aquella de la que em parlava, feta aquella nit i penjada al seu blog de fotografia recentment.

Compartisc el document, en part agraït per l’acollida del meu “article” del Divendres. Feu click en aquest enllaç i disfruteu-ho.

Podeu descarregar-lo clicant al següent enllaç.