Presentació de la novel·la ‘Vindrà la mort i tindrà els teus ulls’ d’Urbà Lozano el pròxim 21 de setembre

dilluns, 10 setembre 2018, 6:03 | Categoria : Literari
Tags :

Presentació del’obra guanyadora de la penúltima Edició del Premi Enric Valor de Narrativa en Valencià convocat per la Diputació d’Alacant

L’any 2017, per primera vegada, es va fer l’acte de lliurament del Premi Enric Valor de Narrativa en Valencià a Castalla. L’acte va resultar molt exitós i les intervencions del presentador, Joan Borja i de l’autor, Urbà Lozano ens van deixar un bon regust de normalitat no massa freqüent. A l’eixida, en parlar amb Urbà Lozano li vam anunciar que faríem la presentació del llibre a Castalla, com intentem fer amb la gran majoria dels guardonats amb aquest Premi; doncs ja tenim ací l’oportunitat d’assistir a la presentació per part de l’autor. Serà el proper divendres, 21 de setembre, a les 20h, a la Casa de Cultura de Castalla.

Urbà Lozano és llicenciat en Filologia Catalana i professor de secundària, ha publicat sis llibres, alguns d’ells guanyadors de diferents certàmens literaris, com “La màquina ronca”, “Femení singular”, ”Plagis” i “la trampa del destí”, a més del que presentarem ací a Castalla. És, per tant, un autor de prestigi reconegut. Una oportunitat de conversar sobre “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, sobre literatura, sobre llengua, actualitat, etc.

Us esperem divendres 21, a les 20h, a la casa de Cultura de Castalla.

Centre Cultural Castellut – setembre 2018

L’Alba de Valor, Castalla 22 d’agost de 2018

dimarts, 28 agost 2018, 12:20 | Categoria : Albada de Valor
Tags :

Els estels refulgien brillants a les 5.30 del matí i al punt de trobada del Portell de Catí la colla de gent vinguda de tot arreu es despertava amb salutacions i abraçades, disposta a ascendir a l’epicentre de l’alt de Guisop en homenatge a Enric Valor. La matinada de molts s’unia amb la son dels més menuts, uns xicots de set, huit i nou anys. Maremeua! Aquests sí que són ben valents!! Era el comentari general.

Encenguérem les llanternes, moltes nuades amb cintes als caps, i emprenguérem la dura pujada per la carena, amunt amunt. Planaven pel meu cap les aventures d’Esclafamuntanyes, rondalla valoriana que havia llegit abans de gitar-me. Mentre la lluna badallava, em delitava rememorant els herois populars, imaginant les misterioses aparicions d’aquell gegant entre la sutja de la paella… Somniava encara amb pous per explorar, al final dels quals hi havia les portelles desitjades que guardaven les bellíssimes princeses encantades. I sentia al meu dins l’amor pur de Rosa Darrerina, el fruit més dolç de tots. Al davant, les llanternes a males penes encenien un parell de passes, i la nit calmada embolcallava l’escena. Al darrere, una processó de lluernes de llargada considerable delatava la gentada que hi érem.

-Sembla la peregrinació de les Useres… A ull nu, una cinquantena! va comentar entre el silenci magnètic el president del Centre Cultural Castellut.

En la primera parada, recordàrem les paraules d’Enric Valor: la foia de Castalla és una de les comarques més ben definides del País valencià puix la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses muntanyes enmig del qual s’alça una pleniplanura de sis hores llargues de travessa… La veu d’aquell mestre que amb paraules pintava els paisatges em dibuixava al davant el somniat reialme de Bucària, talment l’havia imaginat, amb un castell retallat i l   luent. Des d’aquelles altures quasi a tocar del cel, Cassana, Ivarri, Tivarri… semblaven poblets d’un betlem. La fortalesa medieval de Cassana s’entreveia a la llunyania, amb les seues torres imponents damunt el tossal, relluent de groc daurat, enmig de les carreteres de fanals que creuaven el terme. Més enllà cap a tramuntana s’endevinaven els dominis del rei Astoret. Quina màgia enigmàtica des d’allà dalt, tan de nit. El món de dracs, princeses i herois, gegants i bruixes, monstres, vents, dimonis… es despertava en la consciència de tots mentre guaitàvem mil·limètricament l’ampla vall estesa al davant nostre en tota la seua magnitud.

L’arribada al pou de neu del Carrascar ens recordà l’antic ofici de nevaters. La faena dura, vinga d’arreplegar cabassos de neu i llançar-los al clot fondo. A tants cabassos, tants sous. Vaig mirar cap al cel: Sant Pere ens vigilava assegut a la butaca per por que algun llaurador llest l’enganyara i li la furtara.

Per la baixada dels bancals de l’altet de la Perdigonada, a l’altra banda de ponent a les cases de Planisses, el seguici es va estirar i es formaren xicotets grups. Llavors vaig veure el prodigi. Al meu davant hi anaven les raboses, Comencilda, Secundina i Acabilda, i el compare llop; més darrere venien les bruixes d’Alcalà, amb la Safranera i el seu fidel ajudant, Queroset de la Safra. I el dimoni Capralenc, i tota la seua gentada de l’infern amb la vellarda endolada dels terribles queixals. També hi era l’oncle Porra amb l’escopeta, i el jugador de Petrer, i Al- Favet i Al-Maduix amb les aixades que devien tindre les hortes a prop. El ferrer de Benigembla, un llenyater de Fortaleny i l’albarder de Cocentaina avançaven en silenci. Els veia clarets a la llum de la lluna. Aquells personatges que donaven vida a les històries dels nostres iaios a les llargues nits d’hivern vora el foc eren allí per tot el camí, acompanyant-nos en una ruta tan deliciosa com màgica.

La volva celest començava a clarejar per llevant, infinitament darrere de la Serra mare, l’Aitana, i retallava nítidament les carenes i les serralades. Imaginava l’interessant treball de l’astròleg del regne, Jeremies de Camara, qui cartografiava constel·lacions, estudiava les forces còsmiques i cercava usos i misteris de les energies irradiades per les tempestes, les alineacions de planetes i constel·lacions i les forces dels rellamps. La meravella que havien descobert els seus antecessors antics es tornava a manifestar cada 22 d’agost, en un homenatge on es fonien el país, el paisatge i el paisanatge, tot just quan l’astre brillant es retallara sencer anunciant un nou dia. Era l’instant precís i calia estar al lloc. Com cada aniversari, l’essència a romerí, sajolida, timó… batejaven la renovada unió i assaboríem letament i amb delit l’entrada a la porta màgica de l’“Això era i no era…”.

Només quedava la part final, intentar ascendir les dos costeres empinadíssimes que menaven al pla del Guisop, abans que badara la llum. Calia l’últim esforç, conjurar-se a Arrancapins, demanar per Salima, la fada de la llacuna, trencar alguna nou que em donés energia per ascendir-hi. Esperàvem el moment únic, la naixença perfecta del sol, per embadalir-nos en el llimb de llums, besllums i rerellums que trufarien l’horitzó de tonalitats bellíssimes. Tal meravellat hi era que juraria haver vist el gegant Passaponts, que devia arrossegar una enorme destral tapada amb una funda negra. Més enllà em va semblar copsar el vent de Llevant que s’amagava per darrere una sabina, i al momentet una suau brisa de meravella m’acaronà cos i esperit, i albiràrem el primer besllum, i lentament van anar creixent els rajos per l’horitzó a l’esquena de la serra de la Carrasqueta, retallada de foscor. Amb el sol naixent, estava naixent també Enric Valor, en alguna casa del carrer major. Aquell infant estava destinat a poblar els somnis de xiquets i grans mitjançant les velles contalles que escoltava. I havia trepitjat aquestes serres, car vivia al mas de Planisses, a aquella valleta que es mostrava entre l’espès pinar mediterrani. Era el segon germà d’una família lletrada que s’estimava el paisatge, la climatologia, la terra i la gent, tant que va contar-ho amb l’art dels adjectius, combinant la deliciosa imaginació d’un caçador de muntanyes, la precisió de detalls d’un gran curiós i la naturalitat d’un savi de la seua llengua, el nostre valencià.

La veu d’una dolçaina inicià un cant meravellós. Des de les altures, s’enlairaven les melodies, a dos veus, i els tabals les escampaven en volaines fins al Maigmó, allà passat el punt cardinal de migjorn, imponent com un blavenc ganivet. I pertot arreu, cap a la Serrella, i cap on vivien les velletes de la Penya Roja, l’immens cap de lleó que mira cap a l’ampla mar, d’argent i or, ressonava per les serres meridionals del Sit i la Cresteria, i mar enllà, cap a ses Illes, on sabia que les escoltaria també la Mare dels Peixos. Un trenc d’alba més, els valents de Valor retien homenatge al mestre d’encants, un enamorat de les paraules, un savi compromés amb la terra, la natura, el país i la nostra estimada llengua, en una fusió tel·lúrica, líquida i airegívola. Quan acabaren les dolçaines, prenguérem algunes fruites a mos redó, un traguet de bon vi negre, herbers de la terra i pastes dolces. Era el moment del brindis. I vet aquí que, de sobte el gegant Passaponts, que s’estava unes passes enllà va tirar mà a la funda i, del que pensàvem que guardava la destral, en va traure una guitarra. Es va llevar la màscara i !Oh meravella! Que el tal gegant no era altre sinó Andreu Valor, el nostre cantant estimat i admirat, qui va entonar el poema “Sense la terra Promesa”: “aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes; aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires; aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques, aquest poble t’ha donat la història, i l’aprofundixes (…)”.

Per huitena vegada, la colla del Guisop contemplàvem la inabastable perspectiva de serralades, tossals i fondalades. Un matí més escampàvem la flaire de l’escriptor castellut, embriagats lumínicament i màgicament. El zenit de l’emoció s’havia conquerit profèticament.

I iniciàrem la davallada cap als cotxes, amb els esperits encara entelats per si havia estat una fantasia o una realitat. Castalla, la nova i la vella, la camperola i la senyorívola, ens rebia amb un bon esmorzar. Al capdamunt de la torre Grossa del castell, cinc banderes, amb la mora i la cristiana, onejaven altives i en deixaven constància, un any més, d’aquesta meravellosa passejada.

Carles Durà

107 aniversari d’Enric Valor Alt de Guisop (Castalla), dimecres 22 d’agost de 2018

dijous, 2 agost 2018, 15:47 | Categoria : Les Rutes del Centre
Tags :

El 22 d’agost de 1911 va nàixer a Castalla l’escriptor Enric Valor i Vives.  El 13 de gener de 2000, amb 88 anys, morí a València. Valor va viure sempre compromés amb la llengua i el país. La seua aportació escriptora va des de la gramàtica a l’obra novel·lística, passant per la monumental recopilació literària de les Rondalles Valencianes i una tasca civicocultural heroica.

El curs 2010-11, coincidint amb el centenari del seu naixement, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va  declarar “Any de l’escriptor Enric Valor”. Es feren múltiples activitat d’homenatge. València, Alacant i Castalla acolliren desenes d’actes.

El mateix any 2011, des d’una iniciativa promoguda pel Centre Cultural Castallut i l’Ateneu Cultural Republicà, de Petrer, vam convocar el 22 d’agost l’ascens a l’alt de Guisop (a la serra del Maigmó, entre Petrer, Tibi i Agost), de 1250 m, per celebrar l’eixida del sol, coincidint en el dia exacte del naixement de l’escriptor: “l’Alba de Valor”.  Enguany es repeteix per huitena vegada la convocatòria. I s’hi afigen com a entitats col·laboradores El Tempir, d’Elx, El Teix, d’Ibi, La Cívica-Alacantí, la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, Terres del Vinalopó, la Càtedra Enric Valor, de la UA, i el col·lectiu Gent de Valor.

L’elecció de l’espai no és casual. L’alt de Guisop, fet matèria literària com l’alt del “Eriçons”, en Temps de batuda, és un indret estimat i sovintejat pel mateix Enric Valor. Des d’allí mirem la nostra terra: «La mar es veia com una franja blava i remota que s’omplia d’or fos i de plata bellugadissa per davall del punt on s’aixecava el sol», va escriure Valor.  L’alt de Guisop simbolitza l’epicentre enlairat del món real, literari i màgic, alhora, del mestre i escriptor. Allí es fonen país, paisatge i paisanatge al caliu de la llengua estimada.

Dimecres 22 d’agost, amb vehicles propis: uns partirem des de l’Esplanada, de Petrer, a les 5:15 h; altres ho faran des dels afores de Castalla, a la Creu, a les 5:30 h. I des del Portell de Catí tothom, a peu, farem l’ascens passant pel pou del Carrascalet mentre que el dia s’esperesa descobrint-nos entre les primeres llums un paisatge tan amable com admirable.

Enguany celebrem moltes  efemèrides del mateix Valor, la seua obra o fets i personatges ben pròxims a la seua trajectòria: el 150 aniversari de Pompeu Fabra, el seu gran referent gramatical; el 125 aniversari de Carles Salvador; el centenari del naixement del seu amic i lexicògraf valencià, Francesc Ferrer Pastor; 90 anys de les primeres lectures de Valor en català i de la publicació del seu primer relat, a Elx;  85 de l’inici de les col·laboracions com a redactor del Tio Cuc i El Camí; 65 de la publicació per leditorial Barcino de Narracions de la Foia de Castalla;  60 de l’edició per Torre del tercer volum de les Rondalles Valencianes; 40 del Curso medio de gramàtica catalana referida especialment al País Valenciano; 30 de la publicació de Narracions perennes; i 25 de la concessió de la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya.

L’octubre de l’any passat, a Castalla, organitzat per l’Ajuntament i diversos col·lectius i entitats (Gent de Valor, CCC, Cat. E. Valor-UA…) , es va celebrar exitosament la I Fira de la Fantasia “Enric Valor”; enguany la Diputació d’Alacant ha celebrat a Castalla, per segon any consecutiu, la gala de lliurament del Premi de novel·la en valencià “Enric Valor”, en la XXIV edició, guanyat per Vicent Usó amb El paradís a les fosques.

En aquesta festa valoriana del 22 d’agost del sol, el paisatge, la cultura, la llengua, la paraula, les lletres i la civilitat, els hòmens i dones que ens hi trobarem no deixarem de reivindicar altres accions i mesures que dignifiquen la figura de l’escriptor castallut i la nostra pròpia cultura: la creació de la Fundació Enric Valor; cal incrementar la presència de l’obra narrativa de l’escriptor en adaptacions audiovisuals en totes les plataformes de la programació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació; la recuperació de la Casa Valor, a Castalla, com a espai de memòria, estudi i projecció cultural; s’ha de convertir en un lloc públic de convivència mediambiental i cultural la partida de Planisses; denunciem el marc legal i jurídic que impedeix avançar en  l’increment dels usos administratius i socials de l’idioma; seguirem reivindicant de Vinaròs a Oriola una Escola Valenciana plurilingüe vertebrada entorn al valencià i a l’excel·lència i la qualitat educativa…

Ho volem tot i amb la urgència de les persones que esperem avançant i sense defallir. Un cavaller valencià com el senyor Enric Valor va començar a reivindicar tot açò fa pràcticament un segle en un exercici de dignitat permanent. En honor a aquesta dignitat, ja va sent hora d’aconseguir algunes de les fites marcades.

ASPECTES TÈCNICS A TENIR EN COMPTE

  • A l’alt de Guisop és la cita, tot just uns instants abans de trenc d’alba. Enguany serà el huité any que farem l’exigent però curt i amable ascens matiner per a homenatjar Enric Valor (DIMECRES, 22 D’AGOST DE 2018)
  • Uns partirem des de l’Esplanada de Petrer, amb vehicles, a les 5:15 h. Altres ho faran des dels afores de Castalla, a la Creu, a les 5:30 h. Tots i totes ens aplegarem al Portell de Catí i des d’allí, a peu, farem l’ascens.
  • Convé dur bon calcer, llanterna per als primer moments de la caminada, roba d’abric lleugera, capell, aigua i un petit mosset (galetes, fruita…).
  • Els assistents que voluntàriament ho desitgen poden aportar alguna botella de cava, herbero, moscatell, etc. (begudes de la terra) per fer el brindis.
  • Així mateix, qui vulga, pot dur breus textos del mestre Valor, o que s’hi relacionen molt directament, per llegir-los i compartir-los amb la resta d’assistents en un ritual tan senzill i emotiu com grandiós per l’entorn i l’home que el motiva: el senyor Enric Valor, de Castalla.
  • Finalitzat l’acte al cim, un grup majoritari s’aplegarà per a continuar l’homenatge en un esmorzar a Castalla. Tot i que cap dels assistents s’ha de sentir obligat a anar-hi, ho indiquem perquè serà al mateix cim on es confirmarà la participació en l’esmorzar i perquè es tinga previst en la planificació horària de retorn a casa.

Les Rutes del Centre: Serra de Quatretonda – Vall d’Albaida 4-3-2018

dimarts, 31 juliol 2018, 8:38 | Categoria : Les Rutes del Centre
Tags :

Ens desplacem a Quatretonda (Vall d’Albaida), amb un oratge insegur. Des del poble prenem el Camí de la Serra, i el pugem amb els cotxes fins al punt més alt, des d’on començàrem a caminar per una pista que recorre bancals d’oliveres, ametlers, garrofers i tarongers, esguitat de casetes, fins l’última, situada en una preciosa valleta. Després de recórrer els últims bancals ens endinsem en un pinar de grans exemplars de pinastre, al mig del qual està l’Avenc. Tot i que està protegit per una reixa, es podia obrir la porta i observar-lo de prop. Això sí, per la seua fondària, era impossible arribar a veure on acabava. Bon moment per a esmorzar.

Continuant pel pinar arribem a un coll des d’on se’ns obri una vall. A la seua capçalera es troba Pinet, l’últim poble de la Vall d’Albaida, emmarcat per unes serres descarnades, però també enganyoses: a la part alta sobreviu un bosc de sureres, una raresa botànica, donat que és una espècie que no tolera la calç, i en aquest cas, creix sobre substrat calcari. Seguim per la carena, encara guanyant més altitud, fins a un punt, quasi al capdamunt, des d’on baixa una senda vorejant el barranc dels Conills. Per ella arribem, amb l’olor a la pebrella i la sajolida, a la casa del Tio Honorio, i a partir d’ella, ja per camí, continuem davallant, ja apartant-nos progressivament del barranc, fins a la Cava de la Falaguera. No es tracta d’un pou de neu, sinó d’un alcavó ple d’aigua amb una fonteta que ompli un abeurador.

Encara ens apartem més del barranc, i quan el camí pareix que vaja al fons, el deixem per una drecera emboscada que ens porta a la pista del Pla dels Corrals, que anirem remuntant, primer, per l’alberg de la Bastida, i després, pel Pla de l’Engolidor, una àrea recreativa amb refugi on trobarem un aiguamoll. L’aigua que hi naix, de seguida és engolida per un sumidor i desapareix sota terra. I completem la ruta pujant fins al punt on havíem començat, sempre amb la presència del pinar i alguns bancalets d’oliveres.

Dinàrem a Llutxent, i després d’una bona paella, encara vam visitar el Monestir del Corpus Christi amb el seu garrofer monumental, amb vistes al castell de Xiu.

Les Rutes del Centre: Barranc de Ràgil-Riu Verd-Torroselles – Tibi (l’Alcoià) (FdC34)

dijous, 19 juliol 2018, 17:24 | Categoria : Les Rutes del Centre
Tags :

Amb prevenció per la possible calor, un grupet reduït deixem el cotxe junt al nou polígon de Tibi, on agafem una sendeta trialera que ens introdueix, ja d’entrada, al barranc que ve de Ràgil, d’on agafa el nom. Anem seguint el senderol que les bicicletes, principalment, han obert pel llit del barranc i prompte apleguem al mas anomenat La Rambla de Torró (s’endevinen les lletres d’un antic cartell amb aquest nom damunt la porta de la casa), que en el seu temps es veu que era bastant complet, ara està en ruïnes, exceptuant un edifici en bastant bon estat que té una gran cisterna, ara tancada. Continuem baixant i passem per davall de la carretera de Terol. Els barrancs amaguen sempre racons bonics, excavats per les fortes avingudes que, esporàdicament, es succeeixen, amb trossos de vegetació, de vegades exuberant.

Apleguem a l’alçada del Pla de la Magdalena o de Torró, com li diuen a Tibi. S’endevina que era un paratge ric en aigua, perquè hi ha diversos alcavons i basses per aprofitar aquest bé de Déu tan escàs actualment. La Font de la Teula també estava ací al costat. La casa és espectacular, molt rica, mostra el poder que la família Torró tenia fa un centenar d’anys -1899 i 1904 són dates que apareixen a la façana i reixes-. Malauradament el mal de l’abandó ha aplegat els últims anys i està en un procés molt lamentable –però encara seria salvable-; unes reixes magnífiques a l’entrada, una capelleta, un celler amb les botes encara, unes sales i habitacions obertes i espoliades i un enorme terrat, amb un perillós forat a la teulada. Fa pena veure aquest patrimoni llançar-se a perdre. No hi ha qui li pose fil a l’agulla i s’ajude a conservar aquesta riquesa històrica?

Seguim barranc avall, amb alguns trossos espectaculars, uns per l’erosió i altres per la vegetació… i prompte apleguem al riu Verd, que en aquest lloc du l’aigua clara. El creuem i ens trobem davant d’una casa que antigament era un molí, el dels Ibàñez; un home molt agradable ens dona explicacions i ens mostra els baixos, la sala on estava ubicat el molí, tota de pedra de silleria, molt bonica. Al costat, més amunt, estan restaurant altre molí, el de Colau –o del Marqués-; molt amables també els propietaris ens van explicar moltes anècdotes… el molí va ser del Marqués de Dosaigües, quan es va fer el pantà de Tibi, té una inscripció del 1620…

Després de pegar un mos a l’ombra i a la vora del riu, seguim i passem també pel Molí Custodio, l’últim que va estar en funcionament –els anys 50-60- i l’últim, el del Clot, abandonat i degradant-se a poc a poc. Enfilem una pronunciada costera que ens du a Les Torroselles, un caseriu amb quasi totes les cases restaurades i on una amable senyora ens va donar tota classe d’explicacions. Un mas proper i abandonat ens crida l’atenció, preguntem a la senyora i ens respon que és L’Almussai, quedem sorpresos perquè Enric Valor va utilitzar aquest nom, al seu imaginari literari, per a designar el mas de Planisses. Interessant!

Des d’allí remuntem fins un centre hípic proper i per l’antiga via retornem a pel vehicle. Tant de xarrar ha endarrerit l’hora de tornada, però encara allarguem el matí amb una cerveseta que tanca el trimestre.

Bon Estiu!

Centre Cultural Castellut juny 2018

El Centre Cultural Castellut, guardonat amb el IV Premi Valor pels 40 anys de tasca en favor del Valencià

divendres, 13 juliol 2018, 16:50 | Categoria : Homenatges
Tags :

Dijous 5 de juliol, a la Casa de Cultura de Castalla, va tenir lloc l’acte de lliurament de la IV Edició del Premi Valor a la promoció del Valencià. Enguany, la nostra entitat va tenir l’honor de rebre’l, en reconeixement als 40 anys (1977-2017) de treball en favor de la nostra llengua i cultura. L’acte, senzill, va resultar molt emotiu; entre els presents hi havia gent que havia dedicat molts anys de faena a la nostra entitat per una societat més culta i més conscient.

Francesc Gisbert, President de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, va obrir l’acte explicant qui és la Coordinadora, les activitats que organitzen –Trobades, Premi Sambori, Cinema en Valencià, encontres de conta-contes, etc- i el perquè del Premi, de manera breu, donant pas a una actuació musical: Sofia Moltó, Josep Maria Gadea i Juan Mateo, els quals ens van acompanyar amb tres cançons, musicant Joan Valls o amb versions d’Ovidi Montllor. A continuació, Vicent Romans va prendre la paraula per elogiar la constància i la tasca feta per la nostra entitat al llarg d’aquests 40 anys i encoratjant-nos a seguir perseverant per la dignitat del nostre poble; amb un recordatori als tres guanyadors anteriors –Llibreria Set i Mig; Tractat d’Almizrà i Com Sona l’ESO-, es procedí a lliurar el Premi a l’actual President del Centre, Josep Lluís Rico Verdú, el qual va agrair el guardó a la Coordinadora i a tots els qui han col·laborat amb el Centre durant tots aquests anys; també va aprofitar per felicitar la Coordinadora pels seus 30 anys de tasca impagable. Els músics ens van oferir altres tres magnífiques peces i, amb una picadeta al jardí veí vam acabar aquest emotiu acte.

Moltes gràcies a la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià i enhorabona pel 30 anys de tasca impagable per la recuperació cultural del nostre País.

Bon estiu!

Centre Cultural Castellut juliol 2018

Brillant presentació de l´últim llibre de poemes de Gràcia Jiménez, l’1 de juny passat

dimecres, 4 juliol 2018, 16:43 | Categoria : Literari
Tags :

Gràcia Jiménez destaca per la seua trajectòria professional vinculada al món de l’ensenyament i pel seu compromís cívic. Va ser directora de centres escolars, inspectora d’Educació, professora associada de la Universitat d’Alacant, presidenta de l’associació “La Cívica” per la normalització del valencià a la comarca de l’Alacantí, membre de la Junta Directiva d’Escola Valenciana i de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Aquest currículum explica que fóra proposada per a ser Consellera d’Educació en l’actual govern valencià.

També es dedica a la creació literària. En narrativa ha publicat alguns contes en antologies, és coautora de la novel·la La llar de seda i autora del llibre de narrativa infantil Sango Tani (la vall de Corall). També ha fet la seua aportació a la sèrie “La nostra cuina”, col·lecció de llibres que acompanya aquestes setmanes els diaris INFORMACION i LEVANTE.

En poesia va ser coautora i coordinadora del recull col·lectiu Poetes del Sud. Ha publicat Platges (Premi Antoni Matutano), Quadern del vent (Premi Gorgos) i Encara que la nit es faça forta (Premi Paco Mollà).

Encara que la nit es faça forta és poesia de l’experiència, realisme intimista, una poesia sense artificis que traspua veritat i sinceritat.

L’autora, presentada per Josep-Lluís Rico, va parlar d’aquest llibre, de la literatura en general i del plaer de llegir, especialment poesia. Fins i tot va donar un decàleg de com s’ha de llegir poesia si volem extraure tota la profunditat i el plaer estètic de què està impregnat aquest gènere literari tan especial, tan dens, on el llenguatge arriba a la seua màxima expressió i experimentació.

A continuació, Gràcia Jiménez i Josep-Lluís Rico van recitar alguns poemes del llibre presentat. Aquesta darrera part de l’acte va comptar amb la participació del jove violinista colivenc Javi Navas, membre de The World Orchestra, ADDA Sinfònica i Ostrava Center for New Music. Tot un luxe. Javi Navas va amenitzar el recital amb tres actuacions breus però genials. En la primera interpretà el “Cantabile” del gran Paganini; la segona peça que tocà (tot servint d’intermedi al recital) va ser “Tres partits”, d’un altre dels compositors imprescindibles, J. S. Bach. I per a finalitzar alhora el recital i l’acte de presentació, Javi s’entregà a fons en la peça més llarga, la “Chaconne” de Vitali, on se’l veia penetrat de geni i passió, talment com si fóra el mateix Paganini.

La biblioteca de la Casa de Cultura va ser un marc molt adient perquè la poesia i la música, dos de les arts més espirituals i expressives, s’ajuntaren i es complementaren, tot fent de l’acte de presentació una experiència ben dolça i amena.

CCC-JUNY 2018

IV Edició del Premi Valor a la Promoció del Valencià, per al Centre Cultural Castellut

dissabte, 30 juny 2018, 6:48 | Categoria : Actualitat, Altres
Tags : ,

A continuació, us mostrem la Nota de Premsa que la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat ens ha fet aplegar, on es dóna coneixement del Premi que ens atorguen enguany:

“La Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana) ha fet públic el guanyador de la IV edició dels Premis Valor de Promoció del Valencià. Els Premis Valor porten el nom de l’escriptor de Castalla, Enric Valor, i es van crear per a reconéixer la trajectòria de persones o col·lectius que hagueren destacat per la defensa i promoció de la llengua, la cultura i l’educació.

Enguany, el veredicte és doblement satisfactori: en primer lloc, es premia el Centre Cultural Castellut, entitat amb més de 40 anys, amb un gran activisme en els àmbits socials i educatiu. I en segon lloc, es premia per primera vegada una entitat del mateix poble d’Enric Valor, que dóna nom al premi. L’acte de lliurament serà dijous 5 de juliol, a les 20:30, a la Casa de Cultura de Castalla. Estarà amenitzat per les cançons de Sofia Moltó, amb l’acompanyament musical de Juan Mateo i Josep Maria Gadea.

En edicions anteriors, el premi va ser concedit a: Célia Ibáñez i Ricard Blasco (fundadors de la mítica llibreria Set i Mig d’Alacant, durant la transició, 2015); Patronat de la representació del Tractat d’Almisrà (La Canyada-Camp de Mirra, 2016); projecte educatiu “Com sona l’ESO”, i en nom seu al professor Josep Alcover (Cocentaina, 2017).

Àrea de premsa

Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat”
Aprofitem per agrair aquest reconeixement, en nom de tots aquells que, al llarg de 40 anys, han estat treballant al nostre costat i fer una crida a perseverar en la defensa de la nostra cultura; encara hi ha molta faena per fer.

Esteu tots convidats a l’acte de lliurament!

Moltes gràcies!!!
Centre Cultural Castellutjuny 2018

Viatge cultural a Oriola, la perla del sud – 17.6.18

dijous, 28 juny 2018, 18:16 | Categoria : Viatges Culturals
Tags :

 

Després d’un temps de preparació, la visita a Oriola aplega i, en un matí esplèndid, eixim rumb al nostre destí. La gran desconeguda del sud valencià ho serà una mica menys, a partir de hui, per als valents que s’han decidit a passar un diumenge de juny en aquesta ciutat.

Aplegats als afores d’Oriola, ens deixa el bus vora l’antic convent de St. Doménec. Ens encontrem amb el professor de la UV Jesús Millan, oriolà de naixement i estudiós de la història de la seua ciutat, qui ens facilitarà l’aproximació a la seua realitat històrica i cultural. Comencem a la Porta de Callosa, l’única que queda de l’antiga muralla, preciosa ella i amb una inscripció en valencià; continuem amb el convent, un edifici impressionant pel seu tamany i per la riquesa ornamental; antiga universitat –junt a la de València i Gandia-, on van estudiar personalitats com Joaquín Mª López, Gabriel Miró i Miguel Hernández; visitem els dos claustres i l’església i quedem molt sorpresos per la riquesa que desprenen totes les ornamentacions. Continuem amb la visita de la casa de Miguel Hernández, que està al seu costat; plena de records de l’escriptor, ens mostra el que era un habitatge de classe mitjana de fa quasi cent anys, algun poema il·lustrat ens recorda la bellesa de la seua poesia. Anem ara cap al centre urbà, fem una aturada amb explicació davant la catedral i entrem al Palau del Bisbe, on està el Museu d’Art Sacre. Tant l’edifici com el contingut mereixen molt la pena visitar-los, amb un llenç de Velàzquez, un St. Miquel de Paolo de Santo Leocadio, una Mare de Déu de Gràcia preciosa, passos de Setmana Santa al pati interior… El següent objectiu és el Museu de la Muralla, on comencem la visita amb un audiovisual; seguidament recorrem un gran espai on s’hi troben restes de la muralla, de torres, de cases i banys àrabs, altres medievals, d’un palau gòtic… Tot dóna idea d’una ciutat molt rica, porta del sud del nostre País. El Palau de Teodomir, un preciós edifici, ens espera per dinar un saborós arròs amb costra, refrescar-nos i descansar una estona agradablement.

Pel carrer Major ens dirigim a l’església de Sta. Justa i Rufina, junt a l’actual Ajuntament, ambdós edificis magnífics, cadascun en el seu estil. Diverses construccions ens mostren la riquesa i el bon gust de les classes dominants d’aquesta ciutat al llarg de la història. Apleguem a la parròquia de St. Jaume, que podem visitar i que ens sorprén agradablement al seu interior. Junt a la torre d’En Vergonyes el bus ens arreplega i pugem a un mirador que ens proporciona una vista aèria magnífica d’Oriola i el seu Palmerar. Baixem a fer un relaxant passeig per aquest bosc de palmeres i visitem el que fins no fa molt va ser l’edifici on es butllien els cucs de seda, important pas en la indústria de la seda, vital durant segles en aquest territori, igual que a València i Gandia, i que possibilità una època d’esplendor de la ciutat d’Oriola.

No ha vam poder veure tot, però el que sí que ens vam endur tots va ser la impressió d’una ciutat importantíssima dins del nostre País –Regne de València-, des dels seus orígens, especialment des de que Jaume I la conquerí i, més tard, Jaume II la incorporà definitivament a la Corona i que mereix més d’una visita per conèixer-la bé. A més dels edificis, els rics arxius amb rica documentació en valencià, les imatges, els escuts, els cavallers, ens parlen de la gran transcendència que aquesta ciutat ha tingut en la història dels valencians: “la perla del sud”.

Moltes gràcies al professor Jesús Millan, al company Enric Barba i molta força a l’Aula “Antoni Almúnia” de Conversa en Valencià.

Les Rutes del Centre: Torres de l’Horta d’Alacant – L’Alacantí – 3.6.18

dimecres, 20 juny 2018, 15:15 | Categoria : Les Rutes del Centre
Tags :

En previsió d’altes temperatures vam avançar l’eixida a les 7’30 h. Passades les 8 ens trobàvem amb un grup de companys de l’Alacantí que ens esperaven a Sta. Faç, davant del santuari. Fetes les presentacions i salutacions de rigor, l’amic Enric A. i el company Juan ens van fer una detallada explicació de l’origen, el motiu, la tipologia i les característiques de les construccions que anàvem a contemplar, les cases fortificades de l’Horta d’Alacant, una preciosa singularitat d’aquestes terres vora mar. La defensa de les incursions del cors nord-africà, a causa de la riquesa de la zona, en tenen la culpa.
Powered by Wikiloc

La primera torre a contemplar va ser la de Sta. Faç, possiblement la més espectacular i senyorívola; prop d’ella hi ha un refugi de la Guerra Civil –aquest llogaret va tindre un important paper en la cadena de construcció d’avions que es va organitzar per estes terres-. La Torre de Soto va ser la següent, amb una detallada explicació; després va seguir la de Villa Garcia i la de Ca Xoli, aquesta en l’interior d’una propietat només pot contemplar-se parcialment. Vam continuar la ruta fins la Torre del Boter, espectacular ella per les dimensions i la seua estètica, dominant un gran espai i visible des de quasi tota l’Horta. La Torre del Comte, restaurada però amb l’edifici adjunt derrocat, va ser la següent. No molt lluny, vam aplegar a la Torre de Santiago, la qual, juntament amb la casa adjunta presenten un aspecte esplèndid, estant habitada i molt ben cuidada. Seguidament anem fins la Torre de Sarrió, aquesta pública i situada enmig d’una rotonda sense cap pas que en facilite l’aproximació; està ben restaurada i els amics de les Torres de l’Horta pretenen que s’aprofite per fer un Centre d’Interpretació… esperem que se n’isquen amb la seua. Sota una bona ombra i damunt la gespa, peguem un mos i xarrem bona cosa.

A continuació ens dirigim a la Torre de les Reixes, en perfecte estat i on hi ha un restaurant amb molt bona pinta; gràcies a l’amabilitat dels encarregats, vam poder entrar i pujar a la terrassa i a la torre, fent-nos una idea més precisa de la funció d’aquestes edificacions –des de dalt es visualitza quasi tota l’Horta, fins i tot el mar- posar en alerta tots els habitants de l’entorn front el perill invasor. La Torre de Fabià no és ja més que una ruïna; la del Xiprer va ser la següent i, segons les explicacions, era part d’una mansió amb una gran extensió de terres –el seu estat actual és deplorable-. Vam continuar cap a la Torre de la Mitja Lluna, la qual està actualment en procés de restauració, habitada i ben cuidada. La Torre de Plàcia, propera a l’anterior, està absorbida per una urbanització, un clar exemple de la falta de respecte pel patrimoni comú, actualment en plets i amb un futur ben fosc.

Comencem el retorn i passem per la Torre de Bosch, que es veu mínimament, perquè està dins d’una propietat privada; la següent és la Torre de Juana, la qual està sent restaurada per un grup de persones, amb la idea de què estiga a l’abast del públic i es puguen fer exposicions i activitats culturals. Passem junt a una propietat on s’amaga la Torre de l’Alameda i finalment podem contemplar la Torre de la Cadena, també aquesta en bon estat. Acabem, de nou en Sta. Faç.

Necessàriament cal fer una reflexió del perquè de l’estat de gran part d’aquestes edificacions – i d’altres que s’han perdut-. Només des de la ignorància i la negligència s’explica que no se’ls done un tracte preferent a unes construccions magnífiques que ens han aplegat des de fa segles i que són testimoni d’una època d’esplendor d’Alacant i la seua Horta, de quan fins i tot les cases reials europees bevien vi de la Condomina, el millor del món. Realment no se sap en què estan pensant els responsables de patrimoni de l’Ajuntament d’Alacant.
Molt recomanable el llibret “Les torres de l’Horta d’Alacant, un patrimoni singular” d’Enric Aragonés i Juan López sala, de Publicacions de la Universitat d’Alacant. (podeu llegir-ne un fragment)

Salvem les Torres de l’Horta!